dijous, 6 de març de 2008

LA INFANTESA DE JAUME I

Pere II d’Aragó i I de Catalunya (1177-1213) anomenat “el Catòlic”, descendia d’un llinatge d’allò més il·lustre. Era nét de Ramon Berenguer IV (1113-1162), comte de Barcelona, el qual va conquerir als moros moltes terres i ciutats i va fixar els límits del que rebria el nom de Principat de Catalunya. L’any 1151, pel Tractat de Tudellén, obtingué de Castella per a ell i els seus successors, l’atribució dels regnes de València i Múrcia com a zones de futura conquesta, amb un límit meridional proper al cap de Gata.

Quan comptava vint-i-tres anys, va convenir el seu esponsalici amb Peronella, filla de Ramir II “el Monjo” i hereva del reialme d’Aragó, la qual devia tenir un any escàs, convertint-se de fet en sobirà d’aquest regne. D’aquest matrimoni va néixer son pare, Alfons, el qual per ésser el primogènit va heretar ambdues possessions, i esdevingué en el primer rei de Catalunya-Aragó.

Alfons I de Catalunya i II d’Aragó (1154-1196), anomenat “el Cast” o “el Trobador”, va fer aliança amb el rei Alfons VIII de Castella i com a penyora del pacte es casà en 1170 (comptant a penes setze anys) amb Sança de Castella, tia del rei castellà. També amb el sobirà castellà va signar l’any 1179 el Tractat de Cazola, pel qual Alfons I renunciava els seus drets de conquerir el reialme de Múrcia, que fins en aquell moment havia estat dins la zona d’influència catalano-aragonesa, segons el Tractat de


Tudellén abans esmentat. Hem d’assenyalar que en aquesta època les fronteres septentrionals del regne de Múrcia s’endinsaven a la província d’Alacant, fins els castells de Biar i Xixona, que ja hi eren fora de la seua jurisdicció.

Al morir sense descendència Ramon Berenguer III de Provença, cosí d’Alfons, el deixava hereu d’aquestes terres. D’aquesta manera, els dominis d’Alfons I comprengueren tres àrees lingüístiques diferents, en una de les quals, la provençal, era conreada la culta poesia trobadoresca, de la qual el monarca fou un gran valedor. Hàbilment va atreure vers la seua cort els trobadors més importants del seu temps i a ell mateix se li atribuïren diverses composicions, fet que justifica l’apel·latiu d’Alfons “el Trobador”, amb el qual és conegut a l’història.

Amb aquests antecedents, Pere II d’Aragó i I de Catalunya començà a regnar als dinou anys, al principi sota la tutela de la seua mare Sança de Castella, la qual el va orientar a aliar-se amb Castella, ajudant el seu cosí Alfons VIII de Castella en la lluita contra el musulmans (als quals els va conquerir Madrid), els lleonesos i els navarresos. Era, doncs, un gran guerrer que intentà ampliar els seus dominis bé fora per les armes, bé per aliances matrimonials. El seu prometatge amb Constança de Navarra, amb vistes a heretar aquest regne, fou desbaratat pel Papa que no concedí la dispensa del parentiu.

Tot i això, Pere no es donà per vençut. Disposat a tot preu a eixamplar els territoris dels seus regnes cercà solució per altre lloc. I així, pel juny de l’any 1204 es casà amb Maria, senyora de Montpeller. Maria de Montpeller (1182-1213) era filla de Guillem VIII de Montpeller i d’Eudòxia Comnè, neboda de l’emperador de Bizanci Manuel Comnè. Als dotze anys va ésser casada amb el vescomte Barral I de Marsella, el qual va morir molt prompte. Als quinze anys es va tornar a casar amb el comte Bernat IV de Comenge, del qual tingué dos fills. Com que el seu marit la maltractava, Maria que aleshores comptava divuit anys, va fugir de casa i va buscar recer junt a son pare, a Montpeller, lloc on va romandre fins que el Papa Innocenci III va obligar Bernat a tornar-la a rebre. Però escassament dos anys més tard, el 1202, quan Maria a penes feia vint anys, el seu matrimoni amb Bernat de Comenge fou declarat nul.

Amb tots aquests antecedents, Pere i Maria convingueren un vertader matrimoni de convinència, el qual prompte va resultar el més desastrós que hom puga imaginar. De primeres, l’any 1205, Pere va obligar la seua muller a donar-li Montpeller i totes les seues dependències. Aquest mateix any tingueren una filla, Sança, que fou promesa tot seguit al fill del comte de Tolosa, amb Montpeller per dot, però la infanta morí aviat.

Tan tenses eren les relacions entre els dos esposos, que un any després, Pere inicià un expedient de divorci contra Maria i negocià un nou matrimoni amb Maria de Montferrat, reina de Jerusalem. Alhora, per tal de guanyar-se el favor de Roma, s’oferia a organitzar una expedició en auxili de Terra Santa, es a dir, una croada, abans de Tots Sants del 1207, però ni tan sols així va poder capgirar el pontífex i l’anul·lació del matrimoni no li va ésser concedida.

Mentrestant, la noblesa i el clergat dels reialmes de Pere temien per la inestabilitat del regne, davant la manca d’un hereu i més quan els dos consorts vivien separats en ciutats distintes i el rei, el qual era un gran llibertí, s’entretenia amb altres dones i feia públicament ostentació de les seus amistançades (el mateix Ramon Muntaner en la seua “Crónica” diu que el rei no s’acostava a la reina “per escalfament que hac d’altres gentils dones”.

En certa ocasió Pere s’encapritxà d’una gentil dona de Montpeller i la pretenia d’una forma tan evident que a tothom ho donava a conéixer. Això va decidir les autoritats montpellerines a intervenir. Van cridar d’amagat Guillem d’Alcalà, el cavaller que s’encarregava d’aquests térbols afers del rei, es dir, de facilitar-li les aventures galants, i li van proposar que mentira al monarca dient-li que la dama que pretenia estava disposada a lliurar-se a ell, secretament en la seua cambra, però amb la condició inerrunciable que no hi hagués cap llum a l’estança, amb l’excusa que no volia ésser vista. El cavaller no va tenir més remei que consentir i participar en la conspiració.

La nit convinguda, un seguici constituït pels dotze cònsols de la ciutat, dotze cavallers i ciutadans, dotze dames i dotze donzelles (remarqueu el nombre de dotze en memòria dels dotze apòstols de Crist), amb dos notaris i diversos representants eclesiàstics, va acompanyar silenciosament la reina Maria fins a les cambres reials, on esperava Pere tot impacient: Allí va entrar Maria sola i a fosques, sense que el rei se n’adonés de la seua identitat. Mentres la comitiva esperava fora, silenciosament fent oració al llarg de tota la nit.

L’endemà, a trenc d’alba, les autoritats, els eclesiàstics i totes les altres personalitats, cadascú amb un ciri encés en la mà, entraren en la cambra on el rei estava gitat amb la reina per donar fe de la legitimitat del fill que s’haguera pogut engendrar en aqueixa nit. La iniciativa dels notables montpellerins va arribar a bon terme perquè, cosa extraordinària, d’aquell únic encontre entre el rei Pere i la reina Maria, aquesta va quedar prenyada d’un baró, el qual va veure la llum el dia 2 de Gener de 1208, a Montpeller, ciutat que hui en dia pertany a França.

Circumstàncies extraordinàries i senyals prodigiosos es conten del naixement d’aquest xiquet. Tot just havia nascut, quan sa mare va voler que fora presentat a l’església de Santa Maria, on va coincidir l’entrada del nounat amb el cant del “Te Deum”, sense que els clergues estigueren assabentats de la seua presència. D’allí el van dur a l’església de Sant Fermí, on van entrar quan cantaven “Benedictus Dominus Deus Israel”. Aquestes circumstàncies van ésser considerades un excel·lent auguri per la mentalitat de l’època.

Tot seguit restava la qüestió del nom a imposar a l’infant. També en aquest punt entra la llegenda. El mateix rei Jaume diu que va ésser un joc d’atzar el que va decidir el seu nom. Quan el seguici amb l’infant va tornar a casa després de recórrer les dues esglésies, la reina Maria, en assabentar-se dels prodigis que havien succeït, se’n alegrà molt i va manar que li portaren dotze ciris tots del mateix pes i grandària, els va fer encendre tots alhora i a cadascun va posar el nom d’un apòstol, fent solemne promesa que, del ciri que més durara, l’infant portaria el nom de l’apòstol corresponent.

Va voler l’atzar que, apagant-se onze ciris, romanguera sols encés aquell el qual portava el nom de l’apòstol Jaume, i d’aqueixa manera es va decidir posar-li aquest nom al futur rei. Un nom que, per cert, mai no havia estat emprat, fins aleshores, pel seu llinatge, ni tampoc per cap altre monarca dels diferents reialmes de la península, tot i que segons la tradició, històricament poc fonamentada, va ésser l’apòstol Jaume qui va predicar el cristianisme a la península Ibèrica, i malgrat la gran popularitat de la qual gaudia el sepulcre del sant no sols a les terres hispàniques sinó també arreu els països europeus, gent dels quals periòdicament feien pelegrinacions a la seu de l’esmentat sepulcre, el qual s’hi troba a Compostel·la, a la recerca d’indulgències i altres favors. Anys més tard, el rei Jaume, rememorant la seua vida hi veia la mà de Déu darrere de tots aquests fets i se sentia plenament el seu elegit.

Però la infantesa de Jaume va ésser molt accidentada. Sent encara un xiquet de bolquers va patir un atemptat terrible: Éssent gitat al bressol tiraren una pedra gran per una finestra que no li va encertar de miracle. Quan només tenia un any, son pare va pactar el prometatge de l’infant amb Aurembiaix, hereva del comtat d’Urgell, aportant Montpeller com a dot. Tot i això, dos anys més tard, en 1211, quan Jaume comptava sols tres anys es va convenir de nou el seu casament, aquesta vegada amb Amícia, filla de Simó de Montfort, vescomte de Carcassona, amb el qual el rei Pere buscava la conciliació car ja havia tingut amb ell més d’una picabaralla.

El tractat de pau incloïa, a més del pacte de matrimoni entre els fills, que el vescomte de Carcassona retria homenatge de vassall a Pere, i a més a més, el jove hereu de la corona seria cedit com a penyora de pau a Simó de Montfort, que s’encarregaria d’educar-lo. En compliment d’aquest pacte, Jaume fou separat de sa mare i va passar sota la tutela de Simó, el qual el va fer guardar al seu castell de Carcassona.

Simó de Montfort (1150-1218), comte d’Évreux i Leicester i senyor de Montfort, era un normand nascut per a la guerra. Va ésser un gran soldat, però mancat d’escrúpols. Al capdavall, un home cruel, fanàtic i astut, el qual servint-se del pillatge, l’assassinat, l’incendi, la destrucció i l’arrasament sistemàtic de tot, es va ensenyorir ràpidament de tot el Llenguadoc i li va imposar les seus lleis estrangeres, alhora que en destruïa la vida econòmica. Amb aquest mètode es va apoderar de Carcassona, després de la mort (o potser assassinat) del legítim vescomte.

Va lluitar junt a Felip II de França contra Ricard I d’Anglaterra. Després va participar en la quarta croada, on es va distingir pels seus fets d’armes, però es va retirar amb la seua gent quan els croats es dirigiren contra Constantinoble. De nou a França, fou elegit cap de la croada contra els albigesos, heretges catòlics, adeptes de la doctrina càtara que predicaven un retorn a la puresa (càtar és un mot grec el qual vol dir pur) dels primers temps del cristianisme. El seu nom prové de la ciutat francesa d’Albi, car els seus adeptes s’estengueren principalment per tot el migdia de França. Pere II els va recolzar, però el Papa Innocenci III, per preservar la unitat religiosa i estalviar-se els atacs a l’enriquiment del clergat, i el rei de França, per eixamplar els seus dominis, els van fer front.

L’any 1212 els almohades atacaren Castella i el seu rei Alfons VIII va fer una crida a tots els cristians per aturar-los. Pere II, junt a Castella i Navarra, s’adreçà a Toledo i va prendre part en l’exèrcit cristià, el qual obtingué sobre els almohades la gran victòria de “Las Navas de Tolosa” (Jaén, 16 de juliol de 1212), la qual va significar el final de l’expansionisme musulmà a la península Ibèrica.

Mentrestant, Simó de Montfort, fent honor a la seua fama de bel·licós i ambiciós, saquejava les terres i ciutats del sud de França, les quals restaven sota la protecció de Pere. Davant aquesta situació, el monarca aragonés va voler conciliar-se el rei de França oferint casar-se amb una filla seua; oferiment que restà sense efecte perquè de nou el papa rebutjà el divorci, declarant vàlid el seu enllaç amb Maria de Montpeller.

Sens dubte que la vida d’aquesta reina no degué ésser gens plaent: Separada a la força del seu fill i cada dia que passava més enfrontada a un marit que no la volia i que contínuament estava plantejant-li processos de divorci per tal de desfer-se’n d’ella. Davant aquesta situació, Maria es va fer forta i va prendre una determinació: Va marxar a Roma per entrevistar-se amb el Papa Innocenci III i li va plantejar la seua situació, al mateix temps que, molt previsora, posava el seu fill sota la protecció directa del pontífex. Aquesta darrere acció va resultar tot un encert, puix la mort va sorprendre immediatament Maria a Roma, víctima d’una greu malaltia, quan comptava trenta-un anys d’una vida molt breu però força intensa i dissortada. Al seu darrer testament establia el seu fill Jaume com únic hereu del senyoriu de Montpeller i al mateix temps deixava el xiquet sota la custòdia del papa. Maria I de Montpeller fou enterrada a la basílica de Sant Pere de Roma. Era l’any 1213.

Mentrestant, la pau entre Pere i Simó s’havia trencat, malgrat el manament del papa perquè establiren una treva sense incloure-hi els heretges. El rei Pere, amb les mainades dels seus vassalls catalans, aragonesos i occitans va anar a l’encontre de Simó de Montfort, el qual s’havia fet fort al castell de Muret, posant-li setge. Simó intentà vanament entaular negociacions, però el rei s’hi negà. El dia 13 de setembre de l’any 1213, a la matinada, les tropes assetjades eixiren del castell i van caure sobre les tropes aliades. Sobtades, aquestes van començar a cedir. El rei tement el desastre que es cernia si les seues tropes cedien i es donaven a la fuga, va acudir personalment a la primera línia del combat, desatenent l’opinió dels seus consellers, els quals li recomanaven esperar l’arribada d’altres vassalls els quals hi acudien amb forces importants. Les tropes franceses, adonant-se de la presència del monarca en l’avantguarda de les tropes enemigues, es llançaren al seu encontre.

I allí, en mig de la refrega, Pere II rei de Catalunya-Aragó, fou mort a cops d’espasa. El seu exercit, en assabentar-se de la mort del rei, es lliurà covarment a la fuga i fou víctima d’un terrible carnatge per part de les tropes perseguidores de Simó de Montfort. La valentia, la generositat, la temeritat, la imprudència o la irresponsabilitat (segons com es mire) del rei fou la causa de la seua mort i amb aquesta desfeta acabà la influència política catalana en les terres del Llenguadoc i Occitània, les quals d’ençà s’encaminaren definitivament cap a la seua absorció per la corona francesa.

Simó de Montfort, en un gest que l’honra, va lliurar el cos del rei al prior de L’Orde Militar de Sant Joan de l’Hospital de Jerusalem, el qual se l’endugué a Tolosa, on fou soterrat. Finalment, l’any 1217 les seues restes foren traslladades definitivament al monestir de Santa Maria de Sixena, un priorat de monges de l’Orde Militar de Sant Joan de Jerusalem, situat al municipi de Vilanova de Sixena, a l’Aragó, el qual havia estat fundat per sa mare, Sança de Castella.

Així, doncs, els dos esposos, Pere i Maria, morien el mateix any, el 1213, deixant un orfe de poc més de cinc anys, hereu dels reialmes d’Aragó, de Catalunya i del senyoriu de Montpeller. Un hereu el qual, vençut i mort el seu principal enemic, Simó de Montfort va procurar conservar com a hostatge a Carcassona. Però aleshores, la previsora actuació de la reina Maria va resultar providencial. El Papa va haver-hi d’intervenir i va obligar Simó de Montfort que lliurara l’infant als seus súbdits, una representació dels quals l’esperaven a Narbona amb el legat papal, el qual tenia la missió de guiar-lo i d’organitzar la regència, la qual fou encomanada al seu besoncle l’infant Sanç, comte regent de Provença.

Tot seguit es van celebrar corts a Lleida on els prelats, els nobles i els representants de les ciutats de Catalunya i Aragó van reconéixer Jaume hereu al tron i li van jurar fidelitat. No obstant hi hagueren absències significatives de nobles (un germà, En Ferran, i un oncle del rei Pere, el comte En Sanç el regent), els quals tenien esperances d’assolir el regne. Per acord general el van posar sota la protecció de Guillem de Montrodon, mestre de l’Orde Militar del Temple a Catalunya i a Aragó, el qual el va custodiar i educar fins a l’edat de nou anys al castell de Montsó, un castell pertanyen a l'esmentada Orde i lloc on es creia que el futur rei podia ésser sa i estalvi. Mentres, el regne d’Aragó era dividit en bandosidats i el senyorejava la indisciplina feudal, degut a la manca d’una mà forta que el guiara per la minoria d’edat del rei.

Aquesta situació va fer accelerar els esdeveniments. En 1221, als tretze anys, es va casar amb la infanta Elionor de Castella (la qual tenia uns cinc anys més que Jaume), filla del rei Alfons VIII de Castella i d’Elionor d’Anglaterra, naixent d’aquesta unió un baró, l’infant Alfons, primogènit i per tant hereu de Jaume. Però aquest matrimoni no va resultar gens afortunat i, molt prompte, el rei va sol·licitar l’anul·lació del vincle, al·legant llur parentiu, puix que tots dos eren besnéts d’Alfons VII de Castella i de Berenguera, filla de Ramon Berenguer III de Barcelona. Finalment, Jaume obtingué la separació canònica en 1228 i, l’any següent, l’infant Alfons va ésser legitimat i declarat hereu a la corona. Elionor es retirà al monestir de Las Huelgas (Burgos), el qual havia estat fundat per sa mare, i allí va morir l’any 1244.

L’any 1225, una vegada satisfetes les aspiracions de la noblesa d’Aragó, es va produir una època de relativa pau i estabilitat al regne. Va ésser aleshores quan Jaume ho va aprofitar per mamprendre la primera conquesta fora de les seues fronteres, concretament contra el castell de Peníscola. Diverses raons el convidaven: en primer lloc, la feblesa i la desunió cada dia més paleses dels regnes musulmans; en segon lloc, la necessitat de donar una eixida a la bel·licositat dels seus barons adreçant-la contra els musulmans i, al mateix temps, anul·lant totes les revoltes internes. El rei va ordenar el setge, però el castell era molt fort i bastit en una roca sobre el mar. Com que els musulmans tenien armes i queviures en abundància, van poder aguantar sense molt de patiment, fins que Jaume, en veure que no hi podia aconseguir res, desmuntà el campament i s’allunyà amb el seu exèrcit. Aquest episodi va estar silenciat en les memòries del rei, potser perquè se n’avergonyia del seu fracàs, malgrat que sols comptava disset anys d’edat.

Es conta que, uns anys més tard, estava un dia el rei Jaume a Tarragona en companyia d’alguns dels principals nobles de Catalunya, quan un capità de galeres de nom Pere Martell els va convidar a casa seua. Mentre menjaven, aquest mariner anava parlant de les llunyanes terres que havia visitat en el seu vaixell, posant l’accent en les bondats de l’illa de Mallorca, on hi havia estat vàries vegades. Els nobles, enardits pel relat, pregaren el rei que conquerira aquesta illa per a la cristiandat i l’arrabassara de les mans dels infidels musulmans. El monarca, pagat d’aquelles paraules i de l’entusiame dels seus barons, va decidir allí mateix convocar Corts a Barcelona per comunicar-ho i fer participar en l’empresa tots els nobles, clergues, “rics hòmens” i homes de les ciutats de tots els seus regnes.


Tot i la bellesa de la cavalleresca llegenda amb l’escena de la taula de Pere Martell, la realitat és que la idea de prendre Mallorca no era gens nova pels monarques catalano-aragonesos. Cinquanta anys abans, en 1178, el seu avi patern Alfons I el Trobador, negocià amb els pisans i els genovesos llur ajuda per a la conquesta de Mallorca, però, al remat, les converses no fructificaren i la mampresa no fou duta a terme.

El mateix Jaume I, abans de l’episodi de Pere Martell, ja tenia pres l’acord i fins i tot ja havia començat els preparatius. No obstant això, sembla que la intervenció de Pere va ésser important per la seua condició de patró de galeres i la seua experiència en la navegació i en el coneixement de l’illa, factor fonamental per preparar el desembarcament. La prova de tot açò és que al repartiment de l’illa de Mallorca li foren adjudicades possessions a la ciutat i a altres indrets de l’illa.

Per altra banda, hi havia diversos motius que aconsellaven fer primerament la conquesta de l’arxipèlag abans que la del Regne de València. En primer lloc, les Balears eren nius de pirates i lladres marins, la qual cosa representava un gran perill per als navegants en tota la Mediterrània occidental i, especialment, pels comerciants catalans. De fet, van ésser un sèrie d’atacs corsaris allò que va decidir la conquesta de les illes. En segon lloc, l’intent de conquerir València era molt atrevit i arriscat si el poder naval dels emirats balears romania intacte, a tan poca distància de les terres valencianes. Els musulmans valencians obtindrien constantment la seua ajuda, mentre que sobre l’exèrcit cristià planejaria sempre el temor d’un atac enemic per l’esquena.

En desembre de 1228 van tenir lloc les Corts de Barcelona i en la assemblea, els representants de Catalunya van recolzar la iniciativa reial, mentre que la noblesa aragonesa, voluntàriament va restar al marge, malgrat que alguns cavallers aragonesos no van tenir més remei que participar-hi, pels vincles de vassallatge que els obligaven a prestar servei militar al costat del rei. Cadascú va anar oferint les seues aportacions: vaixells, homes, cavalls, armes, etc., i es redactà un document per a repartir les terres i el botí en parts proporcionals a les aportacions de cadascú.

El més de maig de 1229 van començar els preparatius a Salou. Poc a poc van anar arribant tropes i vaixells, fins formar una veritable armada. Els 10.000 homes de peu i els 800 cavallers que componien l’exèrcit s’embarcaren en 150 naus grans i altres menudes i, aleshores, l’estol va llevar àncores i es va endinsar en la mar. Era el dia 5 de setembre de 1229 i Jaume I, rei d’Aragó, comte de Catalunya i senyor de Montpeller, amb només vint-i-un anys, iniciava la primera de les gestes de la seua vida, les quals li valdrien el sobrenom de “el Conqueridor”, cercant unes terres desconegudes mar enllà, darrere de l’horitzó.


Escrit per Rafael Aura - Revista Fent Poble

1 comentari:

Anònim ha dit...

Your blog keeps getting better and better! Your older articles are not as good as newer ones you have a lot more creativity and originality now keep it up!