dimarts, 17 de novembre del 2009

EL SABÓ I LA NETEJA

Antigament la neteja tenia un concepte diferent a l'actual. La neteja personal té com a símbol la neteja de la roba, i durant molt de temps es produirà una identificació entre neteja i canvi de roba.

No oblidem que la misèria estava present en amplis espectres socials, i per a defendre's de polls, puces, xinxes i altres insectes, a més d'espollar-se, l'habitual era canviar de roba. A més, en l'espai públic les autoritats es preocupen per evacuar el fem, rebutjar l'acumulació d'immundícies en carrers i places. Però la carència de paviment, mals desaigües, carrers estrets, i imprudència de la gent, dificultava esta estratègia de neteja, i més que netejar del que es tractava era de transportar el fem a altres llocs.

Des de temps immemorial, es procedia a la neteja de les robes en els llocs on l'aigua no estiguera estancada per a poder aclarir la roba després de llevar-li la brutícia. Es van idear els llavadors públics, per a evitar que les dones hagueren de recórrer en alguns casos grans tirades de camí per a poder realitzar esta labor. Situats en les proximitats dels pobles, o inclús en el seu interior, facilitaven la tasca, a més de per la seua proximitat, per les condicions en què eren construïts, normalment aprofitant el naixement d'alguna font o la construcció de sèquies de reg per a hortes, i amb enllosats de pedra apropiats per a este treball, sempre amb la condició que siga aigua corrent.

En el cas de Beniarrés, tenim dos mostres d'este tipus d'edificació d'ús públic: el llavador de la Bassa Gran i el llavador nou.

El primer en qüestió, molt antic, que conta la tradició que els 18 primers primers repobladors en el segle XIII, que al seu torn tenien 18 hortes en la partida de la Bassa Gran, també tenía cada un una llosa en el llavador públic amb unes marques o dibuixos distints perquè cada u sabera qual és la seua i no interferira en la del veí. El llavador tal com el coneixem hui, no estava cobert fins al 27 de Març de 1910 que l'Ajuntament acorda construir una coberta de fusta, canyes i teules per a protegir a les dones del sol i les inclemències del temps. L'obra la va realitzar l'obrer Bruno Sellés Calbo.

Ja en 1906, es va indicar a este mateix obrer que buscara un paratge per a construir un nou llavador, perquè l'existent era insuficient per a la població que tenia Beniarrés. A partir d'esta esta data es va iniciar la construcció del llavador nou en el camí de L'Orxa.

També d'este mateix any 1906, l'1 d'Abril tenim notícia que el Sr. Metge prega que no siga utilitzat el llavador públic, pensant-se que poguera ser el focus de multitud de casos de febra tifoïdal donats a Beniarrés, sent enguany de forta sequera i d'aigües estancades.

Tornant al nostre tema de la neteja, antigament, en quasi totes les vivendes, s'aprofitaven les restes d'oli per a mesclar-los amb sosa o trementina i elaborar amb això un sabó que aprofitava per a la neteja, tant d'utensilis, com de roba de vestir, i inclús per al neteja personal.

Fins no fa molt, encara es podien vore les dones que amb la "ferrà" (espècie de palangana metàl·lica) en el cap, anaven camí dels llavadors públics on es realitzava la faena de llavat de roba de vestir i aixovars amb les tosques pastilles de sabó fabricades a casa.

En el menester de l'elaboració de sabó, és de destacar la rellevància que va tindre la família de Aurelio Tomás i Gilabert i els seus fills, al dedicar-se a esta activitat de forma industrial, arribant a posseir inclús tres marques enregistrades de sabó en pastilla: "La Tinaja", la figura de la qual era un gerra; "La Rosita", l'anagrama de la qual era una xicoteta rosa; i "El Indio" en la pastilla de la qual figurava el cap d'un indi amb tocat de plomes.

Conta esta família que Ramon Llorca i Sellés, veí d'Alzira, rondant els anys 30, va ensenyar a son pare l'art de fabricar el sabó en sèrie, aconsellant sobre el tipus de maquinària a utilitzar i el procés d'elaboració industrial.

Es col·locava com a matèria primera: aigua, oli de coco, oli de pinyol (comprat a Alacant) i oli d'oliva de baixa qualitat que era arreplegat en gerres pels pobles d'al voltant. També era utilitzada la sosa o la trementina, segons fórmules i qualitat del producte, destacant que en temps de guerra, a causa de l'escassetat d'estos materials, la dificultat era gran a l'haver de dependre de les cartilles de racionament.

El procediment utilitzat consistia a bullir tots els components del sabó en grans gerres metàl·liques o calders, removent sense parar el seu contingut, fins que adquiria la solidesa adequada per a passar a les màquines. La primera màquina, premsant proporcionalment tot el material, s'encarregava mecànicament d'elaborar les barres de sabó ja solidificat. D'ací passaven dites barres a una altra màquina que les tallava en pastilles i les encunyava amb el nom i dibuix corresponent. Després les pastilles eren deixades en un assecador perquè acabara el procés d'enduriment, que a l'hivern era ràpid, a causa del fred, i a l'estiu, amb la calor era més lent.

Una vegada finalitzat tot el procés, era embolicat el producte amb paper d'estrassa o inclús paper de periòdic, embalat i conduït a l'estació del poble, on el ferrocarril transportava les caixes a les agències distribuïdores, que més tard el repartirien pels comerços. Els seus destins principals eren entre altres, a l'Hospital d'Alcoi, botigues d'esta ciutat, pobles del voltant, destacant Muro i Cocentaina, i tots els pobles de l'Horta de Gandia, a més, per descomptat, del consum local de Beniarrés.

Com a anècdota, les sobres de la màquina de tallar pastilles: cantons, pastilles desfigurades o espatllades, i restes, eren venuts als veïns del poble a pes, els quals feien cues davant de la casa per a adquirir el producte, donant amb això a entendre la qualitat del dit sabó, que era molt apreciat.

La família de Aurelio Tomás, va deixar de realitzar esta activitat en els últims anys de la dècada de 1950, a l'establir en sa casa una botiga de productes de drogueria i perfumeria.

A Beniarrés no queda ja record de la fórmula casolana de fer sabó, però si en els pobles veïns, concretament hem trobat una senyora en Fageca (Gloria Masanet) que encara fabrica el sabó a casa, i el realitza de la següent manera, destacant que el procediment no necessita foc per a la seua elaboració per utilitzar sosa càustica. Les mesures són: sis litres d'aigua, un quilo de sosa càustica en escates i sis litres d'oli usat. S'utilitza una safa de zinc o de fang i un pal per a remoure. Es col·loca l'aigua en la safa i se li afegeix la sosa càustica, amb atenció que no esguite, ja que amb el contacte de l'aigua comença a bullir, deixant-lo en esta situació durant tot el dia. A continuació se li afegeix l'oli usat i es remou fins que estiga dur. Es deixa quallar i dos dies després se desmolta i es talla a trossos, obtenint així un sabó amb altes qualitats de neteja.

Amb l'aparició en el mercat d'infinitat de productes de neteja realitzats ja per grans empreses nacionals i de l'estranger, la tradició de fabricar el sabó a casa, pràcticament ha desaparegut, donant pas, al seu torn, a una extensa gamma de productes de fàcil adquisició adequats a la vida actual.

Açò no desmereix que dediquem un xicotet record a una activitat que durant segles ha sigut bàsica en totes les llars i que, en pocs anys, pràcticament s'ha extingit.


Autor: JOSEP VICENT MONCHO GRAU


Bibliografía i agraïments:

“Las tierras alicantinas en la Edad Media”. De José Hinojosa Montalvo. Pág. 106

Arxiu Municipal de Beniarrés. Llibres de Actes.
Agrair a Carmen Tomás “Carmencita el sabó” totes les explicacions i detalls.