divendres, 14 de març de 2008

Les Marjaletes del Benicadell

Hi ha un lloc supés allà a les altures del terme del nostre poble que, malgrat no ser tan conegut com la part de baix del barranc que origina (Barranc del Port), o com el Barranc de l’Encantada, és (o seria, pobre) un cor verd per al nostre poble.

El miracle que tenim a tramuntana del nostre terme és tan magnífic i complexe com desconegut, tot i partir darrerament dos incendis en el curt termini de tres anys.

Allò que anomenem “Marjaletes” ( que no “margeletes”) és un tros de terreny que oscil·la entre els 500 i els 1.000 metres d’alçaria, a la fita amb la Vall d’Albaida. Constitueix la capçalera del nostre Barranc del Port o Barranquet de l’Aigua, al vessant NE del Benicadell.

El nom li ve del mot “marjal”: “Lloc freqüentment inundat d’aigua dolça provinent de diversos ullals o d’acumulació d’aigües pluvials”.

Imatge de com es conreava l'arròs antigament

Al capbaix de la zona esmentada hi ha un bancal, ara erm, que en temps antics probablement seria el bancal d’arròs amb més altitud d’Europa. És clar que aleshores plovia molt més que ara.

Gràcies a la seua ubicació privilegiada, els núvols de llevant vénen directes de la mar a xocar contra les parets de la cresteria del Benicadell, obligant-los a pujar i condensar-se i deixar-la caure.

Per això està comprovat que la pluviositat anual de la zona és superior a la de la resta de la comarca. Això i l’orientació N-NE, que origina una ben escassa insolació, fan que la humitat predomine durant quasi tot l’any, afavorint el creixement d’espècies de bosc mediterrani que tan sols hi ha a la Font Roja o Montcabrer.

Tan sols fa quatre anys el visitant hi podia trobar espècies tan “exòtiques” com el freixe, el marfull, el teix, l’auró, etc, amb alguns exemplars prou desenvolupats, creixent sobre soques mortes i cremades de l’incendi de fa uns vint anys.



Imatge de la Penya del Benicadell

Inclús ara mateix es demostra la vivacitat d’aquest regal dels déus quan les mates seques del foc de l’any passat comencen a veure als seus voltants immediats la força d’uns ullets verds nous que volen créixer, combatent la punyent sequera a que es veuen condemnats enguany.

Per acabar, pregaria que aquest elogi d’un racó afortunat del nostre poble no es convertira en una crida la turisme massiu i “dominguero”, i molt més ara a l’estiu. Aquesta mena de niuets de verda bellesa són molt fràgils, i se’ls ha de tractar com als pètals d’una rosa.

Xavier Crespo- Llibre de Festes de l'any 1995

1 comentari:

Anònim ha dit...

Deliciosa la toponimia valenciana proviniente del árabe, muy especialmente "les Marjaletes" diminutivo del originario "marjal" y
"marjalena"