dimecres, 22 d’abril de 2009

El tresor de Beniarrés

Corria a Beniarrés l’any 1804. Es va produir un fet inusual en la pacífica vida dels seus habitants. Des de sempre s’havia parlat de grans tresors abandonats i amagats pels moriscos desprès de la seua expulsió. La llegenda del "Barranc de l'Encantada" feia volar la imaginació i la pretensió de que qualsevol dia succeïria que algú trobara aqueix fabulós tresor perdut. Eren més les ganes d’eixir de la misèria i desencant que oferia l’agricultura i optar per una vida més acomodada, com la dels senyors de les grans ciutats, els quals es preocupaven de poc i no havien d’estar pendents que menjar al dia següent. Hui ens ocurreix el mateix amb la loteria i les quinieles, però deixem açò i tornem al passat.


La imatge la tenien en el Governador de la Vall, acomodat en la seua Casa Palau de Beniarrés. De formes refinades i descendent de nobles famílies mantxegues, era el mirall que reflectia allò que molts volien alcançar sense tenir-ne cap posibilitat. A aquella època era Governador de la Vall Don Julián Ximénez Coronado Gil de Almansa, natural de Ciudad Real, junt amb la seua esposa Doña Vicenta Sorraquín Merino Cuesta y Sicilia, natural de la Vila i Cort de Madrid. ¡Qué ressonant! ¡Quant de glamour! ¡Quanta finura! ¡Qué ademans més exquisits! Estaven sempre als primers llocs. Se’ls saludava amb interminables reverències. Se’ls convidava a tot. Inclós a la parroquial tenien cadira privilegiada al Presbiteri. Les seues paraules eren ordres i es complien al peu de la lletra.


En aqueixa data de 1804 actuava com Assessor de la Vall (espècie de lletrat que aconsellava i mitjançava entre el Governador i el govern municipal) En Josef Castelló Ferre. Era natural de Bocairent i residia a Beniarrés exercint el seu càrrec. Aquest personatge, molt poc estudiat i amb grans dots, va arribar a ocupar alts càrrecs en el govern de la nació. Fou més tard “Covarcholista” (funcionari de Ministeri), Ministre en el govern de Manuel Godoy en el reinat de Carlos IV i, per últim, Embaixador d’Espanya en França. Es va casar en Beniarrés, el 21 de Febrer de 1806 amb Teresa Domínguez Satorre, de Beniarrés, filla de Josef Domínguez, hisendat local. En 1818 i 1826 encara consta com Terratinent de Beniarrés per les seus moltes propietats, tot i que ja no hi resideix al poble pels seus importants treballs.


I aquest any de 1804 va ocòrrer el miracle esperat. Un fill de Josef Sellés Tomás (no sabem si José Vicente de 16 anys o Manuel de 11 anys), no especifica on, però si en terme municipal de Beniarrés, va trobar l’ansiat tresor compost per 220 monedes àrabs d’argent. Al donar l’avis de la troballa, l’Alcalde Josef Llopis, diguem que incauta una tercera part, o siga 73 monedes, perquè considera que perteneixen a la seua Majestat el Rei i ha de custodiar-les.

Josef Sellés Tomás, de 51 anys, d’ofici teixidor de llenços, casat amb Rita Molla Aznar, natural de La Nucia, acudeix a l’Assessor de la Vall, En Josef Castelló, i li comunica la troballa a fi de saber a qué atenir-se i no incòrrer en cap delit. En Josef realitza un escrit a la Real Acadèmia de la Història notificant l’ocorregut i oferint l’esmentat tresor per si és de la seua utilitat. Aquesta és la carta:

"Mui Sor. mío: un hijo de Josef Sellés vecino de Beniarrés en este reino de Valencia halló los días pasados en el término de dhô pueblo una porción de monedas árabes de plata en número, según me han informado, de doscientas y veinte; todas me dicen ser de un tamaño mismo, qual es la que acompaña, y he podido haber a fin de que se sirva VS. de hacerla presente a ntra. Real Academia, y disponga de ella. Por lo que pueda convenir advierto a VS. que he mandado venir al dhô. Sellés que no disponga de ellas hasta nuevo aviso mío, que le daré en quanto ntra. Academia me signifique lo que quiera en esta parte. También advierto a VS. que la tercera parte de las dhâs. monedas obran en poder de aquel Alcalde como pertenecientes a S. Magd. según el cree.
Dios gde. a VS. md. â. Bocairente

29 de Abril de 1804

Sr. Dn. Joaqn. de Flores Josef de Castelló."

Es va ordenar contestar la carta el dia 4 de Maig:

"Acadª, de 4 de Mayo de 1804


Contéstese dando gracias por la moneda, y manifestando qe. siendo todas de esta clase no necesita la Acadª. hacer esta adquisición por tener muchas de la misma en su Monetº."

Es notifica a En Josef Castelló el dia 8 de Maig:

"Mui Sor. mío. He hecho presente a nra. Râl. Acadª. de la Histª. el papel de V.S. de 29 de Abril con la moneda de plata árabe qe. me incluyó en él, y agradecida a su fina seremonia y expresión ha acordado manifieste a V. S. en su nomê. su reconocimtº por las noticias qe. la comunica y buen zelo qe. le anima en proporcionar los medios conducentes de enriquecer su gabinete de antiguedades. Mas como de la misma clase de la moneda qe. V. S. remitió, posee un numº. considerable, me ha encargado diga a V. S. qe. siendo todas las recientemte. descubiertas iguales a ella, no puede convenir al Cuerpo tratar de su adquisición; y en el caso contrario espera qe. V.S. se servirá informar pr. mi mano lo qe. pueda averiguar acerca de esta materia pª. resolver con el debido conocimtº.

Dios guarde a V.S. m^ â. Madd. 8 de Mayo de 1804.

Sr. Dn. Josef de Castelló (Bocairente, reyno de Valª.)"

No sabem el desenllaç final, es quedarien amb les monedes? les hagueren de lliurar? Però la pregunta que queda en l’aire és: de qui és el tresor? de qui el troba o de l’Estat? Aquesta polèmica es tradueix també als nostres dies, d’ahí els continus expolis que sofreix el nostre patrimoni, i més si allò trobat té cert valor econòmic (diguem-ne or o argent). No fa molt escoltava per Radio Alcoi com dos excursionistes havien trobat en la Serra de Mariola, molts anys enrere, una banya de mamut prehistòric. Desprès de tenir-lo prou de temps a sa casa exposat, decidiren lliurar-lo al Museu Arqueològic d’Alcoi, perquè al menys altres el pugueren contemplar. Laudable fet i molt d’agrair, però, i si allò trobat haguera estat una peça d’or? No sabem el que haguera ocorregut. La “moraleja” està clara. Al bon entenedor, amb poques paraules prou. Deviem ésser conscients que el patrimoni artístic i cultural és de tots i per a tots. Si ens deixem vèncer per la nostra ambició, anem per mal camí. A més a més, legalmente, hui està completament prohibit realitzar excavacions per compte propi en qualsevol jaciment, i molt menys extraure’n peces o aparells, està castigat amb fortes multes e inclós amb penes de presó. I si la peça històrica és trobada per casualitat, cal donar part a las autoritats pertinents immediatament.

En fi, resta com a lliçó allò ocorregut fa 200 anys a Beniarrés. L’exemple de Josef Sellés Tomás figura ja en els annals de la història. Diu molt d’un home i d’un poble.


JOSEP VICENT MONCHO I GRAU



BIBLIOGRAFIA:

- Arxiu Parroquial de Beniarrés. Quinque Libri Tomo VI.
- Arxiu Parroquial de Beniarrés. Documents varis.
- Arxiu Municipal de Beniarrés. Censo Padrón de 1818.
- Familiars directes d’En Josef Castelló de Bocairent.

1 comentari:

Anònim ha dit...

molt intiresno, gracies