dijous, 31 de juliol de 2008

LA CARTA DE POBLAMENT DE BENIARRÉS DE 1275: EL BENIARRÉS MUSULMÀ. ELS ORIGENS

Però des dels seus orígens fins arribar a aquesta data de 1275, Beniarrés va caminar per la història amb una fosca trajectòria la qual, ara tractarem d'esbrinar. La manca de documentació escrita referent al període musulmà d'aquesta xicoteta alqueria ens impulsa a endinsar-nos (amb totes les precaucions possibles) en el fangós terreny de les especulacions.

No se sap quan va ésser fundada, però si que hi podem situar-ne els condicionants que van fer possible el naixement de la nostra població, sempre mantenint el seu origen musulmà a la llum de l'estat actual dels nostres coneixements.

L'any 1145 va tenir lloc una nova invasió d'al-Andalus per part de tropes berbers (l'anterior havia estat protagonitzada pels almoràvits, a les darreries del segle XI), les quals s'anomenaven a sí mateixos “muwahhiduna”, ço és almohades, la qual cosa vol dir “unitaris”, perquè proclamaven la unitat d'Alà i la seua doctrina. Aquests almohades arribaren a ocupar tot el territori conquerit pels almoràvits, recolzats pel descontent general que aquests havien provocat en contra seua. Malgrat tot, el 16 de juliol de 1212, els nouvinguts patiren un desbarat irreparable a la famosa batalla de Las Navas de Tolosa, lloc on foren totalment derrotats per una coalició dels regnes de Castella, Navarra i Aragó, més alguns cavallers croats portuguesos, provençals i francesos, els quals acudiren a la frontera cristiana hispànica a la recerca d'aventures, de glòria, d'indulgències i, perquè no, de guanys. En aquesta diada tan assenyalada per la cristiandat, fou abatuda definitivament la supremàcia de l'Islam a l'al-Andalus i aviat va començar la descomposició de l'imperi almohade.




Soldats almohades
Soldats almohades

van A les darreries del segle XII es produeix la caiguda de la frontera superior i la pèrdua de la línia de l'Ebre, amb la qual cosa el territori del Sharq al-Andalus (l'est peninsular musulmà) va passar a convertir-se en la frontera oriental de l'imperi almohade a la península Ibèrica; és per això que els almohades es preocuparen de guarnir-la amb tots els elements necessaris per evitar les possibles penetracions de les gents dels reialmes cristians del nord, així com les agressions marítimes dels almoràvits, a la vegada que aconseguien estabilitzar llur control sobre la conca occidental de la Mediterrània, sobre tot a efectes comercials. Tot açò es va aconseguir mitjançant la conjunció d'una intensa repoblació del territori, amb un reforçament de la xarxa de castells; el poblament es va vertebrar a través d'una espessa trama vial i per a tot allò va caldre una redistribució administrativa del territori. És en aquest complex context social, econòmic i històric quan es van construir els castells de L'Orxa i Planes, entre molts altres.

També caldria situar en aquest precís moment la fundació del poble de Beniarrés. Així doncs, l'alqueria de Beniarrés tindria els seus orígens a les darreries del segle XII, en una època en la qual es produeix un desmesurat creixement de poblaments realitzats amb aportacions humanes vingudes de les zones conquerides pels feudals cristians de la conca del riu Ebre i, sobretot, amb la instal·lació de contingents de tropes magrebís llicenciades, les quals s'assentaren d'una manera definitiva en aquests indrets. Aquest argument sembla reforçat pel fet que l'alqueria de Beniarrés posseïra una torre de defensa, una construcció imprescindible per la salvaguarda dels seus habitants en moments puntuals de perill, donada la llarga distància que hi havia entre l'alqueria i la fortalesa de la qual hi depenia, en la seua funció de centre administratiu vertebrador del territori: el castell de Planes.

L'únic document i l'única referència a la torre de Beniarrés de la qual tenim constància fins ara és, quina casualitat!, la carta de poblament de 1275, i tan sols diu que restava en propietat del senyor i que al seu voltant hi havia cases, les quals també romanien sota el seu domini. Res més! Per tant desconeixem com era en realitat, però podem fer-se'n una idea estudiant les característiques d'altres torres que hi ha al llarg de la geografia valenciana les quals han perdurat fins els nostres dies. Generalment eren edificis de planta quadrada amb angles vius. Les quatre cares tenien diferent llargària, però no amb la suficient importància com per donar a la vista una imatge de planta trapezoïdal. Cada costat media entre 4 i 6 metres, mentres que l'alçària estaria al voltant dels 15 metres, l’edifici estava rematat per merlets i un sostre de fusta.

Pel que fa a l'interior, aquest tipus de fortaleses solien estar dividides en quatre plantes, de les quals les tres superiors tenien una finestra a cada costat. Aquestes finestres eren xicotetes obertures d'entre 0,50 i 0,75 metres d'altes per 0,15 a 0,20 d'amplària a l'exterior, car eren botzinades, ço és, més amples per dins que per fora. La planta baixa no estava al mateix nivell que el sòl exterior sobre el qual s'enlairava la torre, sinó que s'aixecava més d'un metre, fins el punt que per endinsar-se a l'interior de la torre calia emprar una escala de fusta o de corda, la qual es guardava dins la torre. Amb açò s'aconseguia que en cas de setge, fora més difícil forçar la porta i accedir a l'interior. A més a més, la planta baixa no tenia cap finestra, tan sols presentava una obertura a l'exterior, però prou més gran que les restants de la torre, la qual no era ni més ni menys que la porta d'entrada.

Torre de vigilància
Torre de vigilància semblant a la que hi hauria a Beniarrés

Finalment dir que la torre en època musulmana no estava lligada al poder, ni tan sols era un instrument de la dominació socioeconòmica de la classe aristocràtica musulmana; el castell o la torre passaven relativament desapercebuts al paisatge de la regió valenciana d'abans de la conquesta cristiana, en la mesura en què no eren en temps normals o d'entreguerres més que mitjans de defensa o punts de recolzament d'un sistema administratiu. La torre era una construcció feta per l'aljama o comunitat musulmana i destinada en moments de perill a la seua salvaguarda. La fortalesa com a centre senyorial del poder feudal i de caràcter privat de la classe aristocràtica n'és una visió que pertany al període cristià però que no té cap antecedent al món musulmà.

Rafael Aura Calbo - Fent Poble