dilluns, 25 d’agost de 2008

LA CARTA DE POBLAMENT DE BENIARRÉS DE 1275: ELS ANTECEDENTS DE LA COLONITZACIÓ

El dia 2 de setembre de 1273, un any després de l'atorgament del testament per En Jaume, els seus legítims propietaris, Na Teresa Gil de Vidaura i els seus fills En Pere i En Jaume de Xèrica, venien a Ramon de Riusec l'alqueria de Beniarrés (“alqueriam nostram vocatam Beniraheç”), veïna al terme de Perputxent però clarament fora d’ell, com assenyala diverses vegades el document de venda, ja que fitava amb els termes de Planes, Gaianes i Fontaçelles (alqueria hui en dia desapareguda), Benicadell i Perputxent. Al document s'esmenta que l’alqueria de Beniarrés pertanyia al castell de Travadell, del terme del qual la separen, i així s’anul·lava qualsevol tipus de dependència, fins i tot militar o eclesiàstica i se l’ajuntava definitivament al terme de Perputxent. La venda valorada en la quantitat de 7.000 sous valencians, incloïa tots els drets senyorials del lloc, monopolis, serveis militars i justícia civil i criminal. També incloïa, lògicament, totes les terres i llurs ocupants. Amb l'adquisició de l'alqueria de Beniarrés, va quedar constituït (per les raons que tot seguit veurem) el senyoriu de la vall de Perputxent tal com va perdurar als segles posteriors.




Restes del castell de Perputxent


Ramon de Riusec, ciutadà de València, fou un personatge prou important en la seua època, car al llarg de molts anys va exercir el càrrec de Batle del Regne de València. El batle era un funcionari reial que s'encarregava de la recaptació de les rendes de la corona i de la protecció de les seues propietats i la supervisió dels seus ingressos, rebent a canvi la desena part d'ells. Entre les possessions que l'esmentat Ramon de Riusec tenia al Regne de València, figurava el castell de Perputxent, amb el seu terme i totes les seues alqueries, el qual va ésser adquirit, a penes tres mesos abans, a la mort del seu propietari En Gil Garcés d'Azagra, en una subhasta pública celebrada a Ontinyent, el dia 12 de juny de 1273, per la quantitat de 70.000 sous.

En aquell document de compra-venda s'assenyala clarament que Beniarrés estava habitat i, encara que no s'especifica la quantitat de famílies ni llur religió (“...et cum omnibus etiam hominibus et feminabus et ibi habitantibus et habitaruris...”), hem de pensar que els pobladors havien d'ésser musulmans, puix dos anys més tard, com veurem tot seguit, el poble s'hi trobava deshabitat, sense que sapiem el motiu d'aquesta fugida, si més no foren obligats a fer-ho a causa, probablement, d’una raó fonamental: Beniarrés tenia una torre de defensa i, per tant, no era recomanable per les autoritats cristianes que els seus habitants foren musulmans per tal que no s'hi pogueren fer forts.

El fracàs de la derrota d'al-Azraq va imprimir un gir important a la situació dels mudèjars valencians. Una part important de la seua població fou obligada abandonar el regne i al seu lloc començaren a assentar-se les primeres famílies cristianes procedent de les terres del nord, encetant així una nova fase de mudejarisme intern. Al llarg de les primeres dècades, la dualitat cristià/mudèjar arriba a abastar un estat d'equilibri, dominant políticament els primers i numèricament els segons. Aquest equilibri aviat es trenca a favor dels cristians, els quals van imposar la seua personalitat en aquest confús mosaic de població.Aquesta degeneració de la situació originària va estimular l'emigració cap el consolidat regne de Granada de les classes més rellevants de la societat mudèjar i darrere d’ells, seguiren l'exemple altres grups importants. La crisi econòmica i la pròpia política reial incentivaren l'emigració. Molts mudèjars perderen o malvengueren les seues terres, amb la qual cosa desaparegueren els únics llaços que els lligaven al solar dels seus avantpassats. El que sí que podem assegurar és que si van ésser foragitats a la força no fou voluntat de Ramon de Riusec, doncs els senyors, sempre que pogueren, no expulsaren els llauradors musulmans perquè eren la garantia que es conrearen les terres que els havien expropiat. En canvi, expulsar-los radicalment significava deixar les terres buides, amb una incerta capacitat de repoblament cristià, perquè s'estava expulsant els moros de molts pobles valencians al mateix temps i les famílies de llauradors cristians que anaven venint a poc a poc no se sentien atretes per anar a viure a un senyoriu feudal, especialment quan les terres no eren de primera qualitat i les rendes magres i poc atractives per uns colons cristians, els quals havien deixat enrere les seues terres a la recerca d'uns guanys majors.

Molt fortes degueren ésser les pressions de les autoritats per establir una comunitat cristiana en un indret molt significatiu, des del punt de vista militar i amb un total predomini de població musulmana (segons el cens de 1270/1272, al regne de València hi havia uns dos-cents mil moros i uns trenta mil cristians), no harmonitzava amb el clima d'inseguretat el qual s'hi vivia en aqueix moment i que no feia molt atractiva la idea de fer residència en una zona molt perillosa i insegura, car era el centre de la mateixa revolta dels musulmans.

A penes dos anys més tard, el nou senyor de Beniarrés, Ramon de Riusec, a sa casa de València, donava carta de població per a deu famílies cristianes, en un document redactat pel notari públic Pere de Pau: era el 25 d'Abril de 1275, diada en la qual el món cristià celebra la festivitat de Sant Marc Evangelista.

Rafael Aura Calbo – Revista Fent Poble