dilluns, 23 de març de 2009

Els roders assalten el Palau de Beniarrés

En sentir anomenar la paraula bandolers o "roders", ens retrau a vegades a mítiques històries passades. La nostra ment ho associa al televisiu Curro Jiménez i la seua lluita contra els francesos a les muntanyes andaluses. Un roín molt bo que roba diners als rics roïns per donar-ne als pobres bons. Però a Espanya el fet del pillatge, del robatori i de la rebel•lió ja és constatable a l'època Romana, on Viriat era qualificat com a capità de bandolers, que després de la seua mort va ésser cognomenat com "bandit".

Darrere d'ell van vindre els almogàvers, sempre habitants de les fronteres i que es buscaven el manteniment en els seus enemics, moriscos saltejadors, atacants dels habitants de les planes.

A vegades els bandolers, van arribar a desafiar a ciutats senceres, com Diego Ordoñez que va reptar Zamora i altres com Guinarte, Cadrell i el de Minyó es van atrevir contra Barcelona, Lleida o Girona (segle XVI).

Coincidint amb el naixement de la novel•la picaresca, el bandoler es transforma en guilopo, amb l'habilitat mental i física que el caracteritza.

Ja d'aquesta època se'ns trasllada a la concepció més clàssica del bandoler, a vegades cruel i violent i en altres lluitador i actiu per les causes més desfavorides.

Es pot definir l'esperit dels bandolers com generós i caritatiu del que ben sovint van fer gala amb els més necessitats. Roben sense pietat a uns per a, a vegades, cedir generosament a altres el producte del que roben. Realitzen un acte vil i a continuació són capaços d'un insòlit tret de noblesa. Maten amb acarnissament i a poc protegixen la vida de qui, desvalgut, a ells es confien. Viuen enfrontats a la llei i a molts dels seus actes els anima un alt estil de justícia.

En el regne de València, l'any 1690 va haver d’ésser un dels més actius pel que fa a la política antibandolera. El 8 de juliol des de Xàtiva, el 21 des d'Alacant, i el 2 d'agost des d'Oriola el Virrei, Comte d'Altamira, promulgava diverses crides tendents a capturar els germans Jofriu, bandits de la quadrilla de Gosalves, que n’havien format una nova i estaven fent estralls a les rodalies de Mutxamel i la ciutat d'Alacant. El 2 d'octubre de nou un pregó del comte posava preu als bandolers Baltassar Bel i Josep Romero, supervivents de la quadrilla del Batle de Benissanó, que vagaven per l'horta de la ciutat.

A l'Arxiu Parroquial de Beniarrés conservem l'original d'un Edicte realitzat el 19 de novembre de 1794, en el que el Virrei de València En Vicente María de Vera d'Aragó, Duc i Senyor de la Roca i Capità General de província i Regne de València exposa la problemàtica causada per aquests "bandits" i com resulta de complicat la seua captura i reducció. A més, armar el poble per a previndre les malifetes d'aquests assaltants creava nous problemes, com la unió d'alguns veïns armats a les partides dels bandolers, canviant la seua situació de perseguidor de malfactors a saltejador de camins. L'Edicte s'expressa en els termes següents:

...."las malas conseqüencias que pudiera producir en el buen orden público el que las Justicias de este Reyno, en lugar de valerse del auxilio de los Voluntarios Honrados para la persecución de Malhechores, Desertores y Contrabandistas, actos públicos, y otros que interesan al decoro de la autoridad de la Justicia, se valiesen, como lo ha hecho alguna, de Paysanos armados....... y que, por otra parte, las Justicias se ven en el caso de prender a varios de estos por excesos que no debía prometerme...... he resuelto, que, desde el mismo día primero de Diciembre próximo.... la persecución de los Malhechores, Desertores y Contrabandistas, en los Pueblos.... quede a cargo de él (un Oficial), quien me será responsable de mantener limpio de ellos el Término correspondiente a su Pueblo, disponiendo la Partida, o Partidas de Voluntarios, mandada cada una a lo menos por un Cabo, que sin la mayor incomodidad de aquellos permita la fuerza de los avecindados en el Pueblo.... y verificadas que sean las aprehensiones de los referidos Malhechores,... los entregarán a la Justicia del referido Pueblo, si no hubieren hecho fuego contra la Partida, o Partidas, pues entonces los depositará en la Cárcel pública.... Pero en los Pueblos en que no hubiere Oficial quedará esta persecución a cargo de las respectivas Justicias, sin que para esta ni otras prisiones puedan armar Paysanage, ni mucho menos para ningún otro acto, si no pedir la Partida, o Partidas de auxilio que estimen oportunas,...... debiéndose entender que siempre que las Partidas sufrieren resistencia de arma de fuego, vayan o no, como auxiliares de las Justicias, o qualquiera otra Jurisdicción, quedarán los Reos a disposición de los respectivos Cuerpos; y a la misma quedará sujeta toda Justicia, o Ministro de ella, que en contrario de lo prevenido en este mi Edicto armase Paysanage para hacer sostener su Jurisdicción...."

El document és prou expressiu i intenta reflectir el gran problema de posar armes en mans de veïns que no se sap molt bé com reaccionaran.

Des del punt de vista militar, els bandolers no van tenir estratègies prefixades, ni van acabdillar a grans quadrilles, però les seues accions van ésser efectives.

A Beniarrés consten diversos casos d'assalts a persones amb resultat de mort, sobretot en l'època de la Guerra de Successió Espanyola (1700-1715), on es registren diverses morts violentes. Com el que ocorre l'1 d'octubre de 1707 donant sepultura a dos cadàvers que es van trobar horriblement desfigurats en la serra, i que més avant es va saber que eren de Biar. Es tractava d'un pare i el seu fill.

Un cas que crida prou l'atenció és el que ocorre el 12 d'abril de 1708, en el que va morir "de muerte violenta Roch Guerola, (natural de Beniarrés) y fue enterrado secretamente, sin conocimiento del Retor, en la Iglesia "Vella", y por ser Micalet, lo mataron los Micalets del Rey Felipe IV." Miguelete o Miquelet era l'individu que pertanyia a una espècie de Guàrdia especial de milícia franca, costejada per les diputacions i juntes de guerra per a lluitar en les guerres civils, perseguir els bandits, lladres i contrabandistes, guardar els camps, etc., espècie de fuseller de muntanya propi del regne d'Aragó, Catalunya i València. Anava vestit com el minyó, que era un soldat voluntari de les companyies de tropes lleugeres destinat a la persecució de malfactors.

Un altre cas que va causar sensació a Beniarrés va ésser el de Ramon Camarena, veí de Castelló del Duc, d'ofici ferrer i casat, que el dia tres de maig de 1840 va ésser bàrbarament assassinat en la part alta del Port de Salem a les onze i mitja del matí amb dos trets d'armes de foc.

Van ésser moltes les quadrilles, eventuals o permanents, que van actuar entre 1814 i 1823, després de la Guerra de la Independència contra els francesos. En la zona central del regne de València va destacar la de Josef Ramos, àlies "Santa Anna", bandoler de Massamagrell, qui en unió de la gavella (quadrilla o reunió de malfactors, de gent de mal viure) dels germans Dasí, va arribar a ocupar durant diversos dies Sueca el 6 d'octubre de 1816.

Aquestes actuacions conjuntes van resultar freqüents. Dos gavelles, la de Ramon Ibáñez i Baptista Palamós, van robar la casa de l'alcalde de Benifaió fingint ser fusellers del rei que perseguien malfactors el 15 de febrer de 1817. Estratagemes tan intel•ligents com aquesta van ésser realitzades per la partida de "L'Ermitanyet", qui va aconseguir desvalisar la casa del capellà d'Estivella simulant necessitar auxili espiritual el 7 de novembre de 1819.

En el bandolerisme de la Marina van destacar tres quadrilles: les de Joan Cortés, Onofre Navarro i el "El Fraret d'Agres". El primer, Joan Cortés, va ésser detingut després d'assaltar i robar a Beniarrés la casa Palau de la Comanda el 12 de febrer de 1816. La seua ferocitat va eixir a col•lació entre els delictes dels quals va ésser acusat. Segons consta en la sentència del Consell de Guerra que el va condemnar a mort, el bandit, natural de Benidorm, havia castrat i esquarterat a una de les seues víctimes.

No menys despietades van ésser les accions de "L'Espia", l'únic bandoler important del nord del regne, que va ésser acusat d'assassinar al capellà d'Alcalà de Xisvert després d'haver-li obligat a representar certes escenes sexuals fent ús dels ornaments litúrgics el 3 de març de 1819.

Les accions d'aquestes partides, estudiades i hàbils, van ésser sens dubte heretat de la pràctica guerrillera. Els crims i atrocitats que van cometre han d'incloure's en un ambient de moltíssima violència, ja que, per exemple, molts bandolers van ésser també esquarterats després d'executats. A més, allò estrany seria que un exèrcit de marginació tan tremend com el bandolerisme, no s'haguera vist acompanyat de rivets de crueltat o barbàrie.

No és possible esbrinar el nombre de bandolers i gavelles que van actuar en el regne de València després de la Guerra de la Independència. Per oferir una xifra aproximada hauriem de comptar amb la relació de tots els bandits jutjats pels consells de guerra i no sols dels condemnats a mort. Entre 1814 i 1820 van ésser ajusticiats 202 bandits; no obstant, i això il•lustra la magnitud del bandolerisme, només en 1816 van ésser condemnats a presó 205; dos anys més tard hi havia 350 bandits en la presó de Sant Narcís, una de les tres que llavors tenia València i que, per descomptat, també estaven repletes de delinqüents.

El 21 de gener de 1818 són afusellats dos veïns de Villalonga a les parets del cementeri parroquial de Beniarrés per orde del Consell de Guerra Permanent: es tractava de Blai Pérez i Marià Moratal, ambdós casats, naturals i veïns de Villalonga. No sabem el delicte pel qual els van condemnar a mort, però és de suposar, per l'època en que es produïx, que podria ésser a causa de col•laboracionisme amb el francés o delicte de bandolerisme suposadament.

Un altre fet que va afectar la nostra zona va ser el desarmament de la milícia popular decretada pel govern. El 5 d'octubre de 1869 es publica un ban del Capità General Rafael Primo de Rivera, donant un termini de 24 hores perquè es dissolguen les "partides". L'endemà es declara l'estat de guerra. El dia 16 el General Primo de Rivera ordena el bombardeig de la ciutat de València. Durant més de set hores que va durar, va deixar milers de morts.

En la nostra zona era molt famosa la "partida del Palloc" amb la qual aquest general aconseguix ocupar Alcoi el 14 de novembre de 1872 junt amb els republicans locals. Aquesta "partida" va ésser derrotada i eliminada al port de Salem el 6 de desembre de 1872 després d'una cruenta batalla de més de tres hores i moltíssimes baixes, calculant-se en més de 150 els morts.

El bandolerisme popular era una conseqüència de la misèria i de les dures condicions d'existència dels grups socials menys afavorits.



JOSEP VICENT MONCHO I GRAU




Bibliografia:

Arxiu Parroquial. Quinque Libri varis. Documents solts.
Els virreis de València, de Mateu Ibars. València 1963.
Qüestions valencianes. València 1979. Gentilesa de J. Vte. Sanjuan Camps.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt interessant l'article.
Hi ha una cosa que crec que és un error, quant pareleu de Roch Guerola, miquelet assassinat el 1708 pels Miquelets del rey Felipe IV. O s'heu enganyat en l'any de la mort de Roch Guerola o els miquelets no eren de Felipe IV ja que Felipe IV va moris el 1665, si va ser assassinat el 1708 el rei seria Felip V, Borbo, pertant enemic dels miquelets que eren Maulets; podriem parlar, tal vegada, de la primera mor documentada, de la represió borbonica contra la resistencia maulet?

Anònim ha dit...

L'autor del article diu:
Gracies per el comentari.
Tinc que dirte que efectivament a efectes nacionals era Felip V, pero aquest mateix rei en la dinastía valenciana li toca com a Felip IV que era com s'anomenava en aquelles dates en estes terres i es com apareix als escrits, com a Felip IV.
Espere que quede aclarat.