dilluns, 25 de gener de 2010

L’Estiu del Seté Segell

La dècada dels anys 30 del segle XIX va ésser una de les més crítiques tant a Espanya com a Beniarrés. Eren els estertors del segon període absolutista (1823-1833) de Ferran VII. Malgrat els seus tres matrimonis, el rei continuava sense tenir fills, amb la consegüent inestabilitat que aquest fet donava a la Corona per la manca d’un successor i tot donava a entendre que el tron aniria a mans del germà del rei, l’infant Carles Maria, quan el 10 d’Octubre de 1830 la reina Mª Cristina de Nàpols donava a llum una xiqueta, la futura Isabel II.

El 18 de Setembre de 1832, Ferran, davant les pressions del seu germà Carles, derogava la pragmàtica per la qual les dones podien regnar a Espanya i Carles tornava a ésser l’hereu de la corona, però el 22, Ferran signa de nou la pragmàtica i és promulgada el 31 de Desembre. En Juny de 1833 Carles era desterrat a Potugal per negar-se a prestar jurament a Isabel com Princesa d’Astúries i el 29 de Setembre d’aqueix mateix any, moria Ferran VII i les guerres carlistes assomaven el cap per l’horitzó per rebolicar Espanya.

Perputxent continuava essent una comanda de l’Orde de Montesa. El seu Governador era Don José María Fagoaga Dutari, naixcut a Zugarramendi (Navarra) l’any 1780. Ja consta com governador a partir de 1830, fins la seua mort ocorreguda el 12 de Novembre de 1852, als 72 anys, a causa d’una pulmonia.

El rector era frei Francisco Bernabeu Donat, natural de Tibi, el qual va estar al cap de la parròquia de Beniarrés al llarg de 42 anys, des de 1819 fins el 17 de Desembre de 1861 quan va morir, donant-se la circumstància que va ésser l’últim rector de l’Orde de Montesa a Beniarrés. Finalment, el metge era el Doctor Don Miguel Bellido García, natural de Xixona.

Els anys 30 hagueren passat com una dècada normal dins la grisa història del nostre poble si no fos per l’any 1832. Aquest any també va començar com qualsevol altre any. Hi va haver 30 batejos; els casaments del primer semestre van ésser 4 i les defuncions d’aquest període de temps foren 17; totes aquestes dades figuren dins dels paràmetres normals d’aquesta època.

El segon semestre s’enceta amb un to també normal, amb 7 defuncions, però és a partir d’ací quan la cosa canvia dràsticament. Entre Agost, Setembre i Octubre es comptabilitzen 73 morts, els quals junt els 5 de Novembre i els 2 de Desembre, fan un total anual de 104 morts i d’aquests, el 70’19% mor en els tres esmentats mesos. Si la mitjana de defuncions de la dècada (sense comptar aquest any 32) és de 26’11 morts per any, les morts se’n pujarien un 398’31% en 1832, una pujada terrible per un poble com el nostre, amb una població que estaria als voltants dels 900 habitants (potser superara un poc aquesta xifra), donat que sabem que segons la matrícula corresponent a 1833, l’any següent del qual estem parlant, Beniarrés tenia una població amb 209 veïns (caps de familia), la qual cosa representava un total de 842 habitants. Així doncs, en aquest any moriria un percentatge molt alt de la població, entre un 11% i un 12%.

Tot i l’alta mortalitat d’aquest any, no és, tanmateix, el de més morts a la història del poble, sinó el segon. El primer correspon a 1892, el qual té el dubtós honor d’ostentar el rècord anual de morts amb 122, degut a una epidèmia de pigota.

Però quina és la causa que va produir aquesta crisi demogràfica de l’any 1832? La resposta és clara i contundent: No ho sabem. Als ajuntaments encara no s’hi estenien les partides de defunció, casaments ni naixements. De fet, no començarien aquesta tasca fins 1839, set anys després dels esdeveniments que estem narrant. Quant a la parròquia, que si que hi portava un control exhaustiu d’aquests registres des de feia segles, no hi ha ni una sola referència a la causa de tanta mort. Sembla una ironia del destí, però l’any següent, 1833, hi ha una epidèmia mortal (tot i que no hi va ésser tan greu) i si que s’especifica la causa: el còlera. Haurem, per tant, de tractar d’esbrinar una hipòtesi que ens done una explicació escaient.

Potser la causa fora una malaltia prou desconeguda a nivell popular i que es coneix pel nom de “Shigellosis”. Aquesta no és ni menys ni més que una malaltia vírica transmesa per aigua. Una infecció bacteriana aguda d’intestí, caracteritzada per diarrea, dolor abdominal i febra, la qual es transmeteix per contacte, per insectes, aliments i objectes contaminats. El més probable és que per culpa d’un animal mort s’infectara un pou o una font i, a partir d’ací, es contagiara a la població. Tot seguit intentarem apuntalar aquesta hipòtesi.

Si remirem les gràfiques, s’adonarem que la infecció té lloc als mesos d’Agost, Setembre i Octubre, és a dir, que la malaltia s’inicia en ple estiu, probablement a primeries del mes d’Agost, quan més calor fa i quan és més alt i probable el risc de contagi; tendria la seua màxima potència el mes de Setembre, aniria minvant la primera quinzena d’Octubre i, a partir d’ací, tornar de nou a la normalitat. De les 73 persones que moren en aquests tres mesos, hi ha 37 homes i 36 dones (el 50% poc dalt o baix per cada sexe), la infecció, doncs, afecta a tots per igual.

La distribució per edats també ens deixa clar que l’epidèmia no té cap preferència. Als tres mesos esmentats moren 22 pàrvuls, terme amb el qual l’Església designava els xiquets de fins 7 anys d’edat, els quals també eren coneguts com albats; entre el 8 i els 50 anys, l’època de joventut i maduresa quan més forta és la constitució física del cos, baixa la taxa i sols en moren 20; a partir del 50 anys ja s’iniciava en aquells temps l’etapa de vellesa, amb la consegüent feblesa del cos, originant un altre augment de les xifres entre els 51 i els 70 anys, amb 25 defuncions. De més de 71 anys n’hi ha 3 i tan sols 1 ultrapassa els 81. Aquestes darreres dues xifres tan baixes poden tenir llur explicació en la poca quantitat de gent que superaria els 70 i, encara menys, els 80 anys.

També ho podem veure des d’un altre punt de vista. En aquest trimestre tràgicament famós moririen 28 persones de menys de 20 anys, el que representa un 38’35% i d’adults de més de 20 anys, en moririen 45, un 61’65%, quasi el doble, la qual cosa ve a corroborar que no es tractaria d’una malaltia especialment de la infantesa, ans al contrari, afectaria a totes les etapes de la vida, si bé entre els 21 i els 50 anys sols hi hauria 14 morts, a causa probablement a la seua major fortalesa física.

Tots aquests arguments que acabem d’exposar, creguem que recolzen l’hipòtesi de la “shigellosis”, una epidèmia fortament localitzada a l’espai i al temps (les dades de mortalitat de 1832 als pobles veïns com L’Orxa i Gaianes no experimenten cap variació destacable i romanen dins dels paràmetres normals d’aquests anys) i que faria estralls entre totes les capes de la població de Beniarrés de manera indiscriminada.

Mereix la pena fixar-se detingudament al mes de Setembre d’aquest terrible any de 1832. S’hi contabilitzen 34 morts, el que representa una mitjana de més d’una defunció diària. El dia 14 moren tres persones, però el dia 3 de Setembre té el trist rècord de morts: dues dones, un home i una xiqueta, en total quatre, tots soterrats l’endemà, dia 4 d’aquest mes.

Fins que es descobrira el focus d’infecció i es prengueren mesures, l’allau de morts degué ésser terrorífic. El mateix metge, el Doctor Miguel Bellido, va patir molt directament els efectes de la malaltia, ja que una filla seua de 2 anys, de nom Maria Antonia, va morir el dia 15 d’Agost. Sembla que les morts eren imminents, donat que a les actes de defunció esteses pel rector s’inserta molt sovint aquest pàrraf: “No recibió sacramento alguno por no haberlo permitido su repentina muerte”.

Rector i soterrador no donarien tall davant tant de cos exànime i la gent de Beniarrés seria envaïda per una psicosi nerviosa, esperant qui seria el proper mort. La vida quotidiana del poble quedava alterada a tots els nivells d’una manera tan forta que, a nivell de exemple, senyalarem que entre el 30 de Juny i el 29 de Desembre no té lloc cap cerimònia de casament, comprensiblement, la situació no era gens propícia per les noces.

En un clima d’exasperació propiciat per la presència contínua d’una parca invisible i imprevista, totes les mirades tornarien a mirar enrere, tractant d’esbrinar una explicació a aquest càstig diví, el qual rememorava les paraules de l’apòstol Sant Joan al seu llibre de l’Apocalipsi:

“I quan ell va obrir el seté segell, es va fer el silenci al cel per mitja hora.
I vaig veure set àngels dempeus davant de Déu: i els van ésser donades set trompetes.
I el sext àngel va tocar la trompeta…
I…va ésser morta la tercera part dels homes. »

Veritablement, al poble de Beniarrés no hi va morir la tercera part dels homes, però de segur que la gent que hi va poder sobreviure a aquesta hecatombe no oblidaria mai més en la seua vida aquell estiu de 1832, l’estiu del seté segell, el qual feia presagiar la fi del món.

Autor: Rafael Aura


BIBLIOGRAFIA:

ARXIU PARROQUIAL : Quinque Libri.

BIBLIA, La: L’Apocalipsi de Sant Joan

BORJAS Y TARRIUS, Bernardo : « Provincia de Alicante. Relación nominal por el orden alfabético de los pueblos de esta provincia, partidos a donde corresponden, clase de sus autoridades, y estado de población según la matrícula de 1833”. Alicante, 1834.

ENCICLOPEDIA DE MEDICINA Y ENFERMERIA MOSBY. Barcelona, 1989.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

És un article molt interessant. Sabeu si l'epidemia va tenir un abast comarcal o va atacar més territori??

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Hi, as you may already discovered I'm new here.
I will be happy to get some help at the start.
Thanks and good luck everyone! ;)