dimarts, 2 de juny de 2009

Notes d'un músic

SAN JUAN (Argentina), 24 de Maig de 2005


Per al meu volgut poble de Beniarrés i especialment a tots els meus col·legues, els músics:

Vaig a contar-vos part de la meua vida 'musical', això sí, des que esclatà la maleïda Guerra Civil espanyola fins ara.

Iniciada la guerra me n’aní de voluntari cap a València i assabentat que hi havia una vacant en una banda militar de saxo alt mi bemoll em vaig presentar a oposicions, amb tan bona sort que ixqué el primer. De seguida, i ja incorporat a la banda, se n’anarem a Madrid. Prompte el seu director, N’Octavi Xapa (per cert, de Carlet), començà a donar-me lliçons diàries perquè em perfeccionara en el meu art i perquè em poguera dedicar, una vegada acabada la guerra, professionalment a la música.

Així doncs, vam començar amb teoria i solfeig; després amb instrument i quan ell va veure que anava ben encaminat en aquests dos aspectes continuà amb Harmonia, Composició i Instrumentació. També aprenguí amb ell quasi totes les claus (encara que jo en solfeig anava molt bé des d’un principi perquè havia estudiat bona cosa i llegia correctament).

Amb la mateixa banda i el mateix director passarem a França fugint de la guerra, que ja estava en les seues darreries. A França acabí en un camp de concentració, tancat durant mig any i passant per tot tipus de calamaitats. I una nit (recorde que bufava molt de vent), set companys i jo escapàrem d'aquell horrible lloc. Caminarem sense parar i sempre lluny (ben lluny) de les carreteres perquè els gendarmes no ens pogueren capturar. Se n’anarem per les muntanyes fins que sortadament aplegarem a la nostra volguda Espanya. En primer lloc aplegarem a Girona i allí estiguerem dos meses fins que ens enviarem els avals i poguérem tornar (per fi!) als nostres pobles.

Una vegada allí vaig marxar després a Gandia on muntí una orquestra que portava per nom 'Bolero' i en la que estiguí un par d'anys. Després treballí en un circ de Madrid i més tard en un altre amb el que recorreguí tota Espanya, el Marroc, les Illes Canàries i les Illes Balears.

I per aquells anys de joventut hi ha en la meua ment i en el meu cor un record molt especial; el del meu entranyable amic Camilo Boronat, doncs a més a més d’ésser com germans de tant que ens voliem, tocàvem junts formant un duet; ell amb el seu inseparable acordió i jo amb el meu saxo. Forem els dos molt populars per aquells temps i ens coneixiem com 'Els Camilets', no sols a Beniarrés sinó a altres poblacions de les rodalies. Junts passarem moments inoblidables,de poble en ploble, de festa en festa.

Al temps em vaig casar amb la meua núvia, Clara (Clara Boronat Pastor, 'la Marrulla') i quan la nostra primera filla, Clarita era encara molt petita, emigrarem els tres cap a l'Argentina. I des d’aleshores (al voltant dels anys 50) que visc ací, a San Juan ( província que està als peus de la 'Cordillera de los Andes'). Em vaig incorporar a la Banda de Policia i poc a poc aní escalant professionalment fins que apleguí a ésser nomenat director. Finalment en jubilí amb el càrrec de Comisari Inspector, que era l'últim grau al que podia pujar.

Alhora que estava en la Banda de Policia, estava en una orquestra de nadius espanyols anomenada 'Orquestra Madrid'. Tocàvem a la ràdio i també en balls.

Mai vaig ésser alumne de cap Conservatori de Música. Allò que aprenguí fou gràcies a aquell director de Carlet que abans us anomenava, que fou per a mi el millor mestre.

I clar està, també vaig ésser integrant de la Banda de Música de Beniarrés (com no!), Banda per la que sent tantíssim afecte (mon pare fou un dels seus primers directors). Així és que mitjançant aquesta carta vull saludar a tots els músics del meu volgudíssim poble, doncs formeu part d'una magnífica banda de la que em sent tan orgullós. I l'enhorabona a tots els músics també per aqueix extraordinari director que teniu, N'Eduard Terol, cuideu-lo molt 'que val una mina' (no el deixeu escapar!). Les meues més sinceres felicitacions.

Afectuosament,


Camilo Gozàlbez i Fenollar