dilluns, 11 d’agost de 2008

LA CARTA DE POBLAMENT DE BENIARRÉS DE 1275:EL BENIARRÉS MUDÈJAR. LA CONQUESTA

El dissabte dia 9 d'octubre de 1238, festivitat de sant Dionís i després de cinc mesos de setge, el rei Jaume I prenia possessió de la ciutat de València i amb ella començava oficialment la conquesta del regne de València. Amb un exèrcit escàs per les ambicioses pretensions del monarca aragonés, aquest, molt intel·ligentment, va seguir la tàctica d'aprofitar-se'n de la feblesa o de les lluites internes de les diferents faccions musulmanes per entaular negociacions que desembocaren en un pacte de rendició, mitjançant el qual la ciutat o el castell corresponent es sotmetia a l'autoritat reial a canvi de conservar durant un temps prefixat els seus propis governants musulmans part de les rendes que aquests percebien. D'aquesta manera, Jaume I avançava amb més rapidesa i, el que és més important, mantenint íntegre tot el seu exèrcit, sense cap pèrdua d'efectius humans.

Al maig de 1244 queien en les seues mans les ciutats de Xàtiva i Dénia i tan sols un any més tard, pel febrer de 1245, capitulava Biar, la plaça forta més poderosa que li restava per conquerir, tot tenint en compte que pel Tractat d'Almisra (signat el dia 26 de març de 1244 entre Jaume I i el futur rei castellà Alfons X el Savi), aquella ciutat alacantina formava la frontera amb les terres assignades al regne de Castella. Tot seguit, Alcoi i Cocentaina també caigueren en mans cristianes, quedant tan sols les valls de la muntanya alacantina compreses dins del triangle format pel Benicadell, Pego i Dénia.

Jaume I, amb molt bon criteri se n'havia adonat que la conquesta d'aquest indret podia perllongar-se massa en el temps. Les seus peculiars característiques orogràfiques dificultaven les maniobres militars fins i tot d'un exèrcit xicotet, que en qualsevol moment estava exposat a atacs per sorpresa i l'assetjament de les impressionants fortaleses podia demorar-se mesos i mesos, quan la política internacional feia necessària la seua presència en l'actual sud de França. Aleshores, el monarca va posar en marxa, un cop més, la seua estratègia favorita: fer incursions armades a la recerca de botí per intimidar a centres menors i convèncer els sarraïns que una rendició oportuna amb unes condicions generoses era preferible a la inevitable derrota i al consegüent exili.

Seguint aquesta estratègia, mentre el rei es posicionava amb les seues tropes a la costa propera a Pego, el seu primogènit Alfons penetrava a l'interior d'aquesta zona muntanyenca. L'infant Alfons, hereu al tron aragonés malgrat la seua primerenca mort, era fill del rei i de la seua primera muller N’Elionor de Castella, matrimoni que havia estat anul·lat pel Papa a instàncies del rei, el qual per motius polítics volia esposar a Na Violant d'Hongria. L'infant aragonés i el senyor musulmà d'aquests indrets Abú Abd Allàh Muhammad ibn Hudayl, més conegut per al-Azraq, van signar un acord, conegut com Tractat d'Alcalà o, més popularment, Pacte del Pouet perquè es va signar com diu el document “apud Puteulum”, ço és, junt al pouet. Fou redactat en un pergamí amb redacció bilingüe en àrab i, el que és més curiós, en castellà i no en valencià (o en llatí, que era la llengua més emprada en les cancelleries per la redacció de documents) com haguera estat el més normal. La qual cosa té una senzilla explicació ja que l'infant Alfons era de cultura castellana, no sols per sa mare si nò també perquè havia estat educat a Castella a causa de la dissolució del matrimoni dels seus pares.

El document presenta un problema i és la data de la seua redacció. Segons la versió cristiana està datat el dia 16 d'abril de l'era espanyola de 1282, el qual correspon al nostre any de 1244. Tanmateix, l'escrit àrab es data el 15 del mes Dhu'l Qada de l'any 642; el mes corresponent és abril i l'any de l'Hègira equival al 1245. Així doncs, entre una datació i l'altra hi ha una diferència d'un any menys un dia. Aquesta discrepància de dates ha originat una sèrie d'especulacions i elucubracions les quals han originat una gran controvèrsia entre historiadors, les quals ultrapassen els propòsits d'aquest treball. Sols afegirem que, personalment, creiem que la datació musulmana és la més probable si tenim en compte el context històric de la conquesta valenciana.

Pel que fa al contingut del Tractat, s'establia que al-Azraq, posseïdor de huit castells, reconeixia la sobirania de Jaume I i, en prova d'això, li lliurava tot seguit dos castells, els de Pop i Tàrbena; els quatre castells de Margarida, Xeroles, Castell de Castells i Gallinera se'ls quedava el musulmà, però a canvi havia de lliurar la meitat de les rendes i, en complir-se tres anys, ja passarien a poder de la corona. Els dos castells restants, Alcalà i Perputxent, romandrien perpètuament sota el control d'al-Azraq i dels seus descendents.

Crida l'atenció al document l'absència d'un castell en la relació de fortaleses pertanyents al líder musulmà i que, casualment, és el que més ens interessa a nosaltres ací: el castell de Planes, del qual depenia l'alqueria de Beniarrés. L'explicació ha d'ésser ben simple i no és altra que Planes no figurava entre les fortaleses propietat d'al-Azraq. En un document posterior de Jaume I emés des de Tarassona l'any 1260, s'especifica que aquest castell hi havia pertangut anteriorment al sarraí Avinçalm, el qual per la feblesa de la seua posició, amb tota seguretat es degué sotmetre a la corona tot seguit a la caiguda d'Alcoi i Cocentaina i immediatament abans de signar-se el Pacte del Pouet.

Avinçalm degué ésser un musulmà prou hisendat, car tenia moltes propietats al regne de València. Pel gener de 1239, tan sols tres mesos després de la presa de la ciutat de València, Jaume I donava totes les possessions, cases i horts que el moro Avinçalm tenia a la capital i per tot arreu del regne a Gil Garcés d'Azagra, fill d'un dels barons de la croada valenciana del mateix nom, membre de l'alta noblesa i sempre al costat del rei. El castell de Planes era, com hem senyalat, una d'aqueixes possessions, tot i que, com és evident, encara no havia estat conquerit pels cristians. Amb tot, mai no es va fer efectiva, per les circumstàncies que tot seguit relatarem, el lliurament de la fortalesa a Gil Garcés, demorant-se en el temps fins que el propi rei la va bescanviar al mateix personatge pel castell de Perputxent.

A les darreries de 1247, al-Azraq trencava la treva pactada i iniciava la seua gran rebel·lió, recuperant totes les seues fortaleses i afegint-ne d'altres, com Lutxent, Pego, Planes i Penàguila. Els fustigaments s'allargarien quasi onze anys, fins el 30 de maig de 1258, quan Jaume I retia els castell d'Alcalà, darrer reducte de la insurreció sarraïna i el cabdill musulmà era foragitat d'aquestes terres, marxant cap l'exili al regne de Granada.

La Vall de Perputxent i el Benicadell


A canvi d'aquest foragitament, va conservar, mitjançant els seus parents més pròxims, totes les seues heretats les quals eren considerables i, a més a més, la corona en recompensa per l'alienació dels seus castells, li lliurava totes les alqueries del terme del castell d'Altea. També s'entregaven els castells de Polop, Altea i Xaló a Basim i a Abú Jafar, germà i nebot respectivament d'al-Azraq. Tanmateix, aquest va haver d'abandonar el regne una vegada garantides les rendes amb les quals poder viure i amb la satisfacció de deixar a familiars en el seu antic feu i amb l'esperança (com així ho va voler el destí) de poder tornar algun dia.

Després de la derrota d'al-Azraq, el rei va nomenar alcaid del castell de Planes a un tal Almodí, senyor de la torre d'Almudaina, el qual (a l'igual que Avinçalm) degué retre's en arribar els primers escamots cristians arran de la caiguda de Cocentaina. A més a més, va abjurar la seua fe convertint-se al cristianisme i col·laborant en la guerra contra al-Azraq. En certa ocasió, aquest convers es va veure en dificultats econòmiques i va demanar un préstec a Ponç Guillem de Vilafranca, un personatge molt important a aquesta època i senyor de Travadell, un castell situat junt a l'actual població de Millena. Per garantir la devolució del préstec, Almodí va posar de penyora una de les poblacions que romanien sota la jurisdicció del castell de Planes, l'alqueria de Beniarrés.

Arribat el venciment i com que Almodí no pogué fer front al pagament, Ponç Guillem es va apropiar de l'esmentada alqueria, sense esperar la sentència del tribunals. Alhora, feia cavalcades per les terres d'Almodí fustigant els habitants i els seus béns i furtant el seu bestiar. Davant aquests fets consumats, el sarraí convers va apel·lar el rei i aquest, en data 4 d'abril de 1259, emetia un avís a tots els oficials dellà Xúquer, manant que prengueren sota la seua protecció efectiva el bestiar del caid de Planes i no permeteren que ningú no molestara els seus ramats.

El dia següent, el 5 d'abril de 1259, el monarca remetia un nou document, aquesta vegada adreçat a Ponç Guillem de Vilafranca, pel qual li manava que tornara l'arravatada alqueria de Beniarrés al seu legítim propietari Almodí, fins que els tribunals de justícia emeteren un veredicte. Aquest document, redactat en llatí per l'escrivania reial, és el primer del qual tenim notícia on trobem escrit el nom del nostre poble, el qual apareix sota la grafia “Benafarrez” (si feu memòria, setze anys després, al text de la carta de poblament apareix escrit amb una grafia bastant similar, “Benefarez”). El document fou redactat a Montpeller, on aleshores s'hi trobava el rei, ciutat hui en dia francesa però que en aquella època era un senyoriu independent de França i pertanyia al monarca aragonés, el qual la posseïa per herència de sa mare Maria, senyora de Montpeller, i inclòs el mateix rei Jaume havia nascut en ella.

No ha arribat fins a nosaltres el veredicte pronunciat pels tribunals en relació amb aquest cas, però es de suposar per esdeveniments posteriors, que es pronunciarien a favor de Ponç Guillem de Vilafranca, ja que d'aleshores ençà l'alqueria de Beniarrés sempre apareix associada al terme de Travadell, on s’integra i es separa definitivament del castell de Planes, al qual sempre hi havia pertangut i on ja no hi retornaria mai més al llarg de la història.

Poc de temps més tard, tement el rei un reviscolament de la rebel·lió en aquest zona de la muntanya alacantina, volgué tenir-la sota el control directe de la corona i per aqueix motiu va bescanviar amb Ponç Guillem de Vilafranca els castell de Travadell amb totes les seues alqueries, que aquest posseïa vitalíciament, pel castell de Gartx, siti a la vall del Xaló, amb les seues alqueries. Am aquest acte, Beniarrés passava una vegada més del senyoriu al realenc.

El dia 26 d'agost de 1272, també a la ciutat de Montpeller, Jaume I atorgava testament i entre altres disposicions, deixava els castells de Planes i Travadell, amb les seues respectives alqueries, a la seua esposa morganàtica Na Teresa Gil de Vidaura i als dos fills haguts amb ella, En Jaume i En Pere de Xèrica.




Castell de Perputxent

Na Teresa era una bella muller vídua, pertanyent a la noblesa navarresa, a la qual, a canvi d'entregar-se, el rei, vidu de la segona esposa Na Violant, li va donar promesa de matrimoni, però les esposalles mai no hi van tenir lloc, tot i que el monarca sempre la va considerar la seua esposa legítima, fins a tal punt que anys més tard, en refredar-se les relacions amb ella, Jaume I va sol·licitar al Papa Climent IV que dissolguera aquell matrimoni, aportant com argument que Na Teresa estava afectada de lepra, una malaltia aquesta infamant i terrible per l'època. El Pontífex, assabentat que ja era la segona anul·lació sol·licitada pel monarca aragonés, es va negar rotundament a fer-ho, i li va escriure una carta al rei en un to molt dur.