dissabte, 27 de desembre de 2008

El Comanador

El segle XIV va ésser una època difícil per les relacions entre els regnes de Castella i Aragó, amb constants lluites i períodes de guerra freda. Possiblement, els antecedents d’aquesta crisi els hauriem de situar a la dècada dels anys trenta, concretament a l’any 1336, quan Pere IV el Cerimoniós, rei d’Aragó, es va negar a reconèixer les donacions testamentàries fetes pel seu difunt pare, Alfons IV, a la seua madrastra la reina Elionor i als seus germans, els infants En Ferran i En Joan, fills d’Elionor i Alfons.

N’Elionor era germana del rei de Castella Alfons XI, el qual va enviar una sèrie d’embaixades tractant que es respectaren els interessos de la seua germana, però sense gens d’èxit, la qual cosa va originar una gran tensió entre els dos regnes, de tal manera que estigueren a punt de provocar la guerra.

L’entrada a la península dels benimerins i l’amenaça que açò representava pels regnes cristians, va fer possible que el monarca aragonés s’avinguera a raons i reconeguera els drets de la reina i dels seus fills els infants. A més a més, l’any 1348 hi va haver una gran epidèmia de pesta bubònica (la malauradament famosa Pesta Negra, la qual en alguns llocs va matar fins el 75% de la població) que va assolar tota l’Europa, provocant una greu crisi demogràfica, econòmica i social, la qual desaconsellava agreujar-la encara més amb l’inici d’un període d’hostilitats, el qual haguera estat devastador per la península.

L’any 1350, després de derrotar els benimerins a la Batalla del Salado, mor Alfons XI i el succeeix Pere I el Cruel, retornant les tensions entre els dos regnes peninsulars. Per a Castella, sota els drets de la vidua N’Elionor i els seus fills, hi havia latent les pretensions per recuperar els territoris del sud de l’actual província d’Alacant, pertanyents en aquest moment a la Corona d’Aragó, però que abans havien estat sota la jurisdicció de Castella.

Pel Tractat d’Almizra signat l’any 1244 entre Jaume I i l’infant castellà, el futur Alfons X el Savi, s’establia com el punt màxim d’avanç de la conquesta aragonesa la línia que partint del Barranc d’Aigües (entre els actuals termes de La Vila Joiosa i El Campello) i vorejant pel sud les poblacions de Xixona, Tibi i Castalla, arribaria fins el port de Biar. Malgrat aquest pacte, Jaume II (1291-1327), fill de Pere III i nét de Jaume I, entre 1296 i 1304, va conquerir tot el regne de Múrcia, el qual comprenia l’actual província del mateix nom i el sud de la d’Alacant, enllà Xixona, que segons el tractat esmentat era territori amb dret de conquesta reservat a Castella.
Per la sentència arbitral de Torrellas (1304), el monarca aragonés no va tenir més remei que tornar aquestes terres, però va poder retenir pel regne de València, el nord de l’antic regne de Múrcia, ço és, la mitad sud de la província d’Alacant, és a dir, les terres compreses entre Xixona i Oriola. D’aquesta manera semblava quedar establert un statatu quo, entre una Corona d’Aragó la qual donava per acabada la seua conquesta peninsular i podia adreçar la seua expansió cap a la Mediterrània, i la Corona de Castella que sense molt d’esforç afegia sota el seu control el regne de Múrcia i a la qual encara li restava un regne peninsular per conquerir: Granada, l’únic que encara posseïen les gents sarraïnes.

Quedava clar, així, l’orientació dels dos grans regnes peninsulars. Un mariner, la Corona d’Aragó que havia de girar cap a l’Est, buscant l’expansió mediterrània, mentre que Castella mirava cap el Sud, buscant l’expansió continental. I tot açò va èsser la causa de la lluita entre els dos regnes, ja que Castella no va assimilar mai la pèrdua de la mitad sud de la província d’Alacant, pels perjuís que li ocasionava la manca d’una porta marítima al mateix centre de la Mediterrània. A partir d’ara, la recuperació d’aquestes terres serà una constant per part de Castella. Sols caldrà una excusa per recomençar les hostilitats. I aquesta excusa no es faria esperar massa.

En Francesc de Perellós era un mariner barceloní, el qual havia estat contractat pel rei de França com corsari per fer la guerra a Anglaterra al Canal de la Mànega. Amb un estol de 8 ó 9 galeres el mariner català es va adreçar cap a Normandia per començar la seua comesa. En passar front a San Lúcar de Barrameda, on s’hi trobava en aquells moments el rei castellà Pere I presenciant la pesca de la tonyina, va atrapar dues naus italianes carregades d’oli. Aleshores, el monarca castellà, davant allò que considerava un insult cap a la seua persona, car es tractava d’aliats seus, va ordenar la comfiscació de bens a tots el ciutadans aragonesos que hi residiren als seus dominis. I encara més, el dia 8 d’Agost de 1356, Pere I el Cruel, rei de Castella, declarava formalment per escrit la guerra a Pere IV el Cerimoniós, rei d’Aragó amb els següents termes: “e d’aquí adelant no nos haiades por amigo”. Una guerra que, amb períodes de treves inclosos, es prolongaria al llarg de deu anys.

El monarca aragonés va manar a tots els senyors súbdits seus que fortificaren i aprovisionaren totes les possessions de frontera, especialment les terres més meridionals de la Corona, doncs va intuir que els atacs castellans començarien per allí. Tots els ciutadans del regne de València amb cavalls i armes van ésser mobilitzats per defensar-lo, sense salari ja que era un deure. També va alertar l’Orde Militar de Santa Maria de Montesa que reforçara els seus castells i que, en cas d’atac, el seu Mestre frei Pere de Thous acudira immediatament a la frontera de Xixona i el Prior de Catalunya de l’Orde Militar de Sant Joan de l’Hospital, a Alcoi.

Pels Nadals de 1356, els ja esmentats infants d’Aragó, En Ferran i En Joan, aliats del rei de Castella, amb un exèrcit format per mil cavallers i dos mil infants penetraren al regne de València i assetjaren la població de Benilloba. En fracassar, es van retirar cap a terres oriolanes després d’arrasar l’horta d’Alacant. A aquesta correguda en seguiren d’altres a primeries de l’any 1357, a poblacions com Biar, Castalla, Onil, Alcoi i Cocentaina.

La magnitut del comflicte va obligar la Santa Seu a enviar un emisari a la península per tractar d’arreglar la situació. El nunci papal, cardenal Guillem de la Jugue, a les darreries de febrer de 1357 va convèncer els contrincants perquè signaren una treva per quinze dies, al llarg dels quals es durien les converses de negociacions per restablir la pau entre els dos regnes. Tanmateix, Pere I, aprofitant la treva va prendre la ciutat de Tarassona, iniciant-se de nou les hostilitats. Altra vegada el nunci papal va poder imposar una nova treva el 10 de Maig la qual, teòricament, duraria fins el dia de Sant Joan de l’any següent, el 1358. Si abans de Nadal no s’arribava a un acord, seria el Pontífex el que dictaminara.

Però totes aquestes treves i les que en succeiran els anys següents no eren més que recesos que el rei castellà es prenia per aconseguir reviscolar les forces amb les quals combatir els aragonesos. D’ara endavant, treves i hostilitats aniran alternant-se ininterrompudament fins el final de les hostilitats. El que estava clar eren les pretensions castellanes: la recuperació de les terres al sud de Xixona les quals en altre temps, com ja hem esmentat, abans de Jaume II havien format part de la corona de Castella.
És en aquest context en el qual es desenvolupa l’episodi que n’és objecte d’aquest article. Front a les incursions castellanes que en 1361 havien amenaçat la mateixa ciutat de València, frei Pere de Thous, Mestre de Montesa, s’encarrega personalment de que tots els castells i les fortaleses de l a seua Orde estiguen ben defensades i amb queviures, per si calia suportar un setge. Un dells era el castell de Perputxent, el qual estava a càrrec del seu comanador anomenat frei Arnau de Jardí.

Aquest personatge va obtenir diversos càrrecs dins l’Orde de Montesa. Dotze anys abans dels fets que anem a narrar, en un document del 26 de Març de 1352, amb motiu de la construcció d’una barbacana al castell de Montesa, seu de l’Orde, es anomenat com obrer de Muntesa e comanador de Perpunyent (sic). Dins de l’Orde Militar s’atorgava el terme d’obrer no al que exercia aqueix ofici, sinò a aquell personatge el qual tenia la funció de dirigir o supervisar les obres de reparació o construcció d’un edifici.

Així doncs, en l’any 1364, el mestre de Montesa mana a Frei Arnau de Jardi la custòdia i defensa del castell de Perputxent, amb una guarnició adequada i amb armes i provisions que garanteixen, en cas de necessitat, la resistència per llarg temps.

Tot i que Perputxent estava situat en un indret perillós (recordeu les ja esmentades incursions castellanes a Benilloba, Alcoi i Cocentaina dels anys 1356 i 1357), frei Arnau de Jardí deixa al front del castell un alcaid i uns quants moros per la seua defensa. Ell, naturalment, no estava disposat a romandre tot sol (cal recordar que la població de la vall era tota sarraïna, a excepció de Beniarrés), en un indret molt perillós, totalment aïllat (Perputxent era l’única Comanda de l’Orde de Montesa a tota la província d’Alacant) i sense escapatòria possible, ja que la vall de Perputxent és un vertader atzucac. I així ho fa saber al seu superior mitjançant una carta. Amb tota seguretat, preferia romandre sa i estalvi en altre lloc prou més segur.

En assabentar-se d’aquesta decisió, a frei Pere de Thous se’l van portar els dimonis. En carta datada el 20 de Gener de 1364 a la vila de Sant Mateu, on tenia la seua residència el Mestre de l’Orde, respon en termes molt durs, tot diguent-li que la decisió que ha pres val tant com entregar el castell al propi rei de Castella i que jutge ell mateix si en abandonar la fortalesa en moments de perill, procedeix com un bon cavaller i més ell, que en temps de pau se les donava, fanfarronament pel que es veu, de gran lleó i ara en arribar el risc, abateix les ales: “E vos en temps passats nos fayets tan gran leo e ara als ops, caen vos les ales”.

Li ordena que atenent el vot d’obediència que va jurar en entrar a l’Orde de Montesa, que guarde i defense dignament el castell de Perputxent de manera que quede davant Déu i l’Orde, com bon cavaller que té castell en comanda. Respecte a la queixa presentada pel Comanador de que no li havien enviat diners ni els cinquanta ballesters sol·licitats, el Mestre li contesta que s’apropie de totes les rendes que la comanda deu a l’Orde, l’import de les quals és de tres mil sous i que, per altra banda, és més fàcil reclutar a Perputxent i les seues rodalies mil ballesters que no pas vint o trenta a altres llocs del regne.

Aquesta última resposta té una fàcil explicació, ja que aquests indrets estaven fortament poblats per musulmans i els moros eren consumats especialistes en l’ús de la ballesta, de tal manera que tots els exèrcits de l’època procuraven reclutar sarraïns per la seua gran fama de ballesters.

Frei Pere de Thous acaba la missiva tot manifestant que l’envia oberta i que n’ha manat fer un còpia pública, la qual serveixca de testimoni a l’abast de tothom. Aquesta carta li va ésser presentada en mà, deu dies desprès, el 30 de gener de 1364, per Ramon de Ribes, sotsclavari de Montesa. En rebre-la, frei Arnau de Jardí, assabentant-se que el seu comportament seria de domini públic, cambià d’actitud i va contestar al Mestre que obeïria el seu manament i defensaria el castell amb totes les seues forces. La por, de moment, li se n’havia anat a aquest curiós personatge.

Però la valentia no era precisament la millor virtut d’aquest comanador anomenat frei Arnau de Jardí. Tenim referències d’un altre episodi ocorregut tres anys més tard amb el mateix protagonista i del qual no ix, tampoc, molt ben parat.

L’any 1367, davant un nou intent del rei castellà Pere I el Cruel d’envair el sud del regne valencià, Pere IV va posar en estat de màxima alerta totes les fortaleses de la zona, ordenant l’enfortiment, entre d’altres, dels castells d’Oriola i d’Alacant i llur aprovisionament d’homes, armes i queviures. Com que el castell d’Alacant era el més important i estratègic i, per consegüent, el més desitjat i valuós pel rei castellà, va posar al cap d’aquesta plaça a un important cavaller montesí, el qual no era cap altre que el nostre vell conegut frei Arnau de Jardí.

Aquest personatge, aleshores, ja havia deixat d’ésser Comanador de Perputxent i havia estat nomenat pel mateix càrrec a Culla, una comanda situada a l’Alt Maestrat, al nord-oest de la província de Castelló. I com no podia ésser menys, també el monarca aragonés va tenir problemes amb aquest cavaller, donat que no va acudir a prendre possessió del castell, la custòdia del qual li havia estat encomanada.

El monarca aragonés, contrariat amb aquesta actitud, va escriure diverses cartes amb ordres contundents perquè s’acompliren els seus mandats. La primera anava adreçada a frei Pere de Thous, Mestre de l’Orde de Montesa, perquè obligara el seu inferior a obeir l’ordre reial; la segona era pel Comanador Major de Montesa, perquè fera comparèixer personalment a l’esmentat cavaller i, davant la seua presència i la del Mestre de l’Orde, li recordara les seus obligacions; la tercera carta anava adreçada personalment a Arnau de Jardí en la qual li ordenava prendre possessió immediata del castell alacantí.

El nostre “valerós” cavaller (pel que es veu, un consumat mestre en ardits), no tenia en ment cap altre objectiu que retardar el més possible la seua incorporació a l’alcaidia de la fortalesa alacantina. I, en una actitud la qual es podria qualificar de poregosa, si més no de covarda per defugir de les seus responsabilitats, hi va trobar una nova excusa. Va respondre al monarca que no havia obeït les reials ordres perquè tal cosa no hi podia fer sense el consentiment exprés del mestre de la seua Orde. Pere IV, tot mossegant-se els llavis, no hi va tenir més remei que escriure una nova carta al Mestre de Montesa demanant-li que concedira la llicència oportuna al Comanador de Culla i que d’aquesta manera poguera fer-se càrrec de la defensa i guarda del castell de la ciutat d’Alacant.

Fins ací el que hem pogut trobar d’aquest curiós personatge anomenat frei Arnau de Jardí, cavaller de l’Orde Militar de Santa Maria de Montesa, el qual va exercir les dignitats de Obrer de l’Orde, Comanador de Perputxent, Comanador de Culla i Alcaid del castell d’Alacant.

Rafael Aura

BIBLIOGRAFIA:

BORJA Y ARÁNDIGA, Joan: “Breve resolución de todas las cosas generales y particulares de la Orden y Cavallería de Montesa”. Edició a cura de Fernando Andrés Robres i Josep Cerdà i Ballester. València, 2004.
CABEZUELO PLIEGO, José Vicente: “La guerra de los dos Pedros en las tierras alicantinas”. Alicante, 1991.
JAVIERRE MUR, Áurea: “Pedro IV el Ceremonioso y la Orden de Montesa”. En ´Martínez Ferrando, archivero. Miscelánea de estudios dedicados a su memoria`. Barcelona, 1968.
NAVARRO BENITO, Myriam: “Los castillos de la Orden de Montesa en la Baja Edad Media Valenciana”. Alicante, 2001.

2 comentaris:

Joanet del cabàs ha dit...

Com és que escrius en castellà també?? Mai ho entendré.

Beniarres al dia ha dit...

Tots els escrits que es publiquen en aquest blog son treballs fets per gent de Beniarrés.

Un estan escrits en valencià i altres el castellà. Considere oportú el respectar els escrits tal com m'arriben per referències als autors.

Espere que et valga l'explicació.