dissabte, 17 de maig de 2008

BENIARRÉS VIST PER CAVANILLES

Antoni Josep Cavanilles i Palop naixqué a València en 1745. Cursà estudis de Filosofia a la Universitat de València i així mateix estudià Teologia als Col.legis de la Companyia de Jesús de la seua ciutat nadiua i de Gandía, on es va doctorar en l’any 1766. Amb posterioritat es traslada a Madrid i, quan el rei Carles III disol la Companyia de Jesús, es presenta a oposicions a càtedra però sense cap d’èxit, motiu per el qual decideix anar-se’n a Oviedo on, l’any 1772, es ordenat sacerdot.

En 1776 el Duque del Infantado l’escolleix com a preceptor dels seus fills i un any després, quan el Duque es nomenat embaixador a França, marxa amb ell a París, on aprofita per a estudiar botánica assistint a les classes dels millors professores de l’época i adquirint considerables coneiximents en la matèria. En 1789, al produir-se l’esdeveniment conegut històricament com la Revolució Francesa, abandona junt el Duque el país veí traslladant-se de nou a Madrid.

En l’any 1791, rep l’encàrrec de recòrrer la Península Ibèrica i fer estudis de ciències naturales en diferents regions. Amb aquest motiu inicia el seu treball començant per la seua propia terra, el País Valencià, que personalment recorreix entre 1791 i 1793, com ell mateix diu “con el propósito de averiguar la verdad en todo quanto fuese posible por observaciones propias, atravesaba llanuras y barrancos, y subía hasta las cumbres de los montes en busca de vegetales”. Fruit de tota aquesta recerca serà la seua obra “Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, poblacion y frutos del reyno de Valencia”, que es publica a la Imprenta Real de Madrid, en dos toms, el primer d’ells en 1795 i el segon, dos anys més tard, en 1797.

Aquesta obra, sense dubte la més famosa de Cavanilles, conté una gran quantitat de dades i constitueix una descripció molt precisa de les terres valencianes, ja que no es llimità sols als seus objectius de naturalista, sinó que ademés s’interessà per tots els aspectes, físics i humans, de la zona estudiada, arreplegant meticulosament arreu on s’hi trobara informació relativa a la geografia, a la flora i fauna, a la economia i a aspectes socials, constituint una obra sense precedents en la història de Espanya i, per supost, en el País Valencià: “Una de mis principales atenciones ha sido el cálculo de la poblacion y de los frutos, por donde se viene en conocimiento así de la calidad del suelo, como de la industria de sus habitantes”.

En aquesta obra, Cavanilles es converteix, com el seu mateix títol indica, en un observador objectiu de cada racó de la geografia valenciana intentant, mitjançant els seus optimistes consells, transformar i racionalitzar la economia i la vida de cada indret visitat: “A pesar de la abundancia, variedad y riqueza de las cosechas del reyno, la mayor parte de sus vecinos viven en necesidad ó pobreza... Ademas del prodigioso número de sus habitantes, hay otro muy grande de Señores que extraen quantiosas sumas... Sería feliz el reyno si... buena parte de sus rentas se emplease en fomentar las fábricas y la agricultura”. Amb aquestes senzilles anàlisis, Cavanilles se’n adonava de la gran potencialitat de la economía valenciana que estava essent infrautilitzada per la deixadesa i la actitut d’una classe senyorial rentista, que es limitava a arreplegar els seus guanys sense preocupar-se de invertir part d’ells en el desenvolupament i en la modernització del camp i de la indústria, mentre al llaurador apenes si li quedava per a garantir la seua pròpia subsistència i la de la seua família.

Cavanilles, al qui es pot considerar el pioner del excursionisme valencià, pujà al Benicadell pel anys 1792 o 1793, desde el poble de Salem, segons conta ell mateix en aquest llibre. Fou el dia 8 d’agost (“quando ni habia nubes, ni aquellas nieblas que con freqüencia lo rodean, é inutilizan el viage”), quan va fer la mampresa d’encarar l’empinada costera, costant-li dues hores arribar dalt del cim. Per estalviar riscs, va tenir guies del poble de Salem, als que els pregava que no anaren per travesses i així i tot, hi havia algún lloc súmament difícil i perillós. Però en arribar al cim va poder gaudir de tota la bellesa panoràmica que des d’alli es pot admirar: Al sud la Vall de Perputxent i la de Cocentaina, des d’Agres fins Alcoi i la serra d’Aitana; al nord, tota la Vall d’Albaida i La Ribera, fins a l’Albufera i la Mediterrània. Al baixar i a pocs metres del cim, se´n va adonar de l’existència de un pou d’uns 5 metres de profunditat, que s’abastia de les aigües de la pluja i de la neu. El nivell de l’aigua estava en aquells moments, segons conta ell mateix , a uns tres metres i mig de fondària; el seu natural curiós li va fer provar l’aigua, que li va parèixer fresca, però blaneta.

En 1801 era nomenat catedràtic i director del Jardín Botánico de Madrid. Tres anys més tard, en 1804, Antoni Josep Cavanilles i Palop moria a la capital d’Espanya.

Al segon tom de la seua obra, publicat com ja hem comentat abans en l’any 1797, Cavanilles descriu la seua estada a la Vall de Perputxent, a la que dona, segons la costum de l’época, una extensió de dues hores de Nord a Sud (entre Benicadell i Planes) i de tres hores d’Est a Oest (des de la Safor fins Gaianes, que ja pertanyia al comtat de Cocentaina); una vall que en aquest punt és bastant ampla però que conforme avança cap el llevant va estretint-se cada vegada més fins formar un escarpat congost, apenes sobrepassada la població de L’Orxa, en els límits de la vall i de la província.

Aquesta configuració muntanyenca és la que provoca que la major part de la vall romanga sense cultiu, encara que com apunta l’autor “mas cada dia va disminuyendo lo inculto por la aplicación de los naturales”, que poc a poc van extenguent més les terres cultivades a costa de llomes i tossals i que ara ja comencen a mamprendre les mateixes faldes de les muntanyes, reestructurant els voltants amb la construcció d’eixes petites terrasses abancalades que configuren el típic paisatge de les zones de muntanya, que tan cridaner resulta als ulls dels que les veuen per primera vegada.

Fa a continuació un breu repas per la vall, indicant que antigament hi hagué “quatro pueblos, que se llamáron Alquenecía, Benillúp, Beniarraes y Lorja”, del primer queden algunes restes, mentre que de Benillup queden “dos ó tres malas casas”, donat que els seus habitants les abandonaren per a establir-se en Beniarrés i Lorcha. Benitàixer o Benitaric, el cinquè llogarret dels que constava la vall, passà desapercebut per a l’autor, ningú no degué parlar-li d’ell o bé, no va considerar important fer-hi resenya alguna, degut a que estava despoblat ja des del segle XV i a que sempre havia estat l’alquería més petita, motiu per el qual les restes de les seues edificacions eren escasses i rudimentaries. Beniarrés que a començament del segle XVIII tenia 100 veíns (uns 400 habitants), a finals de dit segle, en el moment de la visita de Cavanilles havia augmentat fins els 240, fregant el miler d’habitants, mentre que L’Orxa, que en aquesta época era un anexe de la parròquia de Beniarrés, superava el miler d’habitants.

Cavanilles degué de quedar impressionat per les condicions geogràfiques de L’Orxa i les possibilitats econòmiques que d’elles se’n derivaven i així, entusiasmat, escriu: “Hállase este pueblo en lo mas oriental del valle situado en terreno llano, y cercado de 550 jornales de preciosa huerta, que se prolonga hácia poniente. El rio de Alcoy las fertiliza, y se cultivan con tanto esmero, que parecen jardines deliciosos. Críanse en ellas maices, trigos, judias, y gran número de moreras y frutales. Es muy considerable la cosecha de melocotones, como que asciende a 60.000 arrobas”. 550 jornals equivaleixen a 3.300 fanecades (275 hectàrees), atés que el propi autor defineix el jornal com l’espai de terra que dues mules poden llaurar en una jornada de 10 hores i que aixó representa una extensió de 6 fanecades. Naturalment, aquesta extensió de terra de regadiu engloba no sols les hortes de L’Orxa, sinò també les de Beniarrés integrades alhora per la seua pròpia horta així com per les de Benillup i les de “Els Plans”, que pertanyien a Benitàixer, encara que sols les hortes pertanyents a L’Orxa ja representen les dues terceres parts, aproximadament, de la superfície total de regadiu.

És de destacar, també, la collita de bresquilles, donat que 60.000 arroves se’n pujen a 600.000 kilos de producció, el que representa una quantitat molt considerable per a la vall en esta época i, al mateix temps, ens indueix a pensar en la existència d’un cultiu força intensiu d’aquest frutal i en còm solucionarien el problema dels excedents de la producció, el destí que els hi donarien en la probable comercialització i, sobre tot, la seua importància dintre la magra economia de la vall de Perputxent.

La visió optimista de Cavanilles es fa palesa, una vegada més, amb l’aseveració de que podrien augmentar-se les hortes transformant alguns terrenys dels voltants de Beniarrés en regadiu. El mateix poble es troba en una elevació del terreny àrida i desigual, que fa que no puga aprofitar-se’n de les aigües del riu d’Alcoi, tanmateix, al subsòl hi ha gran abundància d’aigua a no més de 30 peus (9 metres), com ho demostren els pous que hi ha al poble: “Las entrañas de Benicadéll deben ocultar quantiosos depósitos de aguas: en efecto brotan muchas y copiosas fuentes por sus reaices septentrionales hácia el valle de Albayda, y otras por las meridionales hácia el Condado de Cocentayna, quedando aun mas que sufuciente cantidad de agua para llenar quantos pozos se excavan”.

En aquest punt, la imaginació de l’autor vola en un clar intent d’avançar-se al futur. Si hi ha prou d’aigua, diu Cavanilles, no tenim més que guiar-la i donar-li eixida allà on més ens convinga; tot açò podria aconseguir-se construint una mina que tinguera uns 21 metres (70 peus) de profunditat, que aniria des de l’altura de Beniarrés cap al sur, amb un poc de declivi, fins que s’hi trobara al nivell dels bancals, que d’aquesta manera es transformarien en regadius i, des d’ací, per mig de cequies i canals, aniria distribuint-se l’aigua als bancals veíns i així consecutivament, fins arribar a les verdaderes hortes: En poc de temps canviaria el paisatge i augmentarien les rendes del poble. No s’atreveix l’autor a calcular les despeses que aquests treballs originarien, però conclou el tema afirmant que els guanys les finançarien amb escreix i que potser, en un futur, quan creisca el número de habitants del poble i es faça necessari augmentar les collites per tal de donar de menjar a tots, aleshores, vaticina, es tindrà en compte i es portarà endavant aquesta idea.

Com acabem de veure i a propòsit de la imaginació de l’il.lustre visitant que ja hem comentat abans, Cavanilles preveu en la seua ment la creació i aplicació d’un veritable pla de transformació agraria, que diriem hui en dia, que hagués transformat i desenvolupat l’economia i la societat del poble de Beniarrés.

És una vertadera llàstima que aquest projecte no el tinguera ningú en consideració i no es duguera mai a terme!

Rafel Aura