dissabte, 13 de setembre de 2008

LA CARTA DE POBLAMENT DE BENIARRÉS DE 1275: EL BENIARRÉS CRISTIÀ. LA COLONITZACIÓ

La carta de poblament o carta pobla no era ni més ni menys que un contracte entre dues parts. Per una banda, el senyor que cedia la propietat i l'usdefruit d'unes possessions (terres, cases, etc.) i, per altra banda, els repobladors immigrants que se'n feien càrrec a canvi d'unes contraprestacions que podien ésser de dos tipus: econòmiques i personals. Aquest sistema feudal vigent a l'època es coneixia amb el nom d'emfiteusi i emfiteuta el colon que es sotmetia a ell.

L'objectiu fonamental de la carta de poblament de 1275 era assentar una comunitat de llauradors cristians que conrearen la terra, pagaren les rendes i els impostos corresponents i poblaren el lloc, esdevenint així vassalls de la família noble en el marc de les relacions socials i de poder d'una societat feudal com era la instaurada en aquells anys pels conqueridors cristians.

El document comença, com de costum, amb un preliminar que fa una sèrie d'invocacions pietoses genèriques i usuals en aquells anys, per passar tot seguit a deixar ben clar quin és l'objectiu de Ramon de Riusec: “ad bene laborandum”, ço és, el senyor entrega unes terres per ésser “ben treballades”, amb la qual cosa es fixen per endavant les raons per les quals s'introdueixen uns colons en un lloc concret. No era suficient treballar la terra, calia treballar-la bé, conrear-la bé, plantar-la bé i millorar-la; si açò s'acomplia el poblador faria arrels al nou establiment, obtindria més guanys i, naturalment, el senyor també.

Una vegada que ha quedat clara la situació, passa a nomenar els deu pobladors u per u, tot i que en realitat n'anomena onze i tots ells signen el contracte. Potser u d'ells fora menor, cosa rara perquè aleshores no signaria el document i a més a més es faria constar aquesta circumstància o potser, i és el més probable, es dega a un error de l'escrivà que va redactar el document.

Aquests són els noms del primer onze pobladors (cal puntualitzar que no són onze homes sols, sinó que es tractaria d'onze famílies, de les quals el document únicament anomena llurs caps): Berengarius (Berenguer) Dezroger i el seu fill Petrus (Pere) Dezroger, Geraldus (Guerau) de Rexach i el seu fill Arnaldus (Arnau) de Guerau, Raymundus (Ramon) de Raig, Guillermus (Guillem) de Guerau, Bonetus (Bonet) de Balasch, Petrus (Pere) Morlans, Romeus (Romeu) Dezroger, Dominicus (Domènech) de Girona i Arnaldus (Arnau) de Benuces.

Tanmateix, aquest llistat ens planteja l'interrogant de qui eren i d'on venien els primers habitants cristians de Beniarrés. És lògic que en el sistema de denominació de les persones posat en pràctica a les acaballes de l'Alta Edat Mitjana, concretament a mitjans del segle XI, amb el nom i el cognom, siga el primer d'aquests l'element distintiu entre el grup familiar i el segon, el cognom, s'impose com identificació distintiva de la persona dins del grup social. En grups socials estables es va introduir com cognom el nom del pare (cognom patronímic) precedit de la preposició ‘de'; si s'inscrivia en llatí, es posava el nom en nominatiu i com cognom el nom del pare en genitiu. A les ciutats o grans poblacions es va introduir com cognom el nom de l'ofici que tenia la persona (com, per exemple, Ballester, Ferrer, Fuster, Escrivà, Pastor, Pellicer, Piquer, Teixidor, etc.). Quan per la identificació de la persona s'empra com cognom el nom de la població d'on prové l'individu (cognom toponímic), això denota que una part prou nombrosa del grup és mudable, canviant o itinerant: al mateix temps, implica que el grup acollidor, accepta com element identificador, més que el nom o cognom del pare, al qual no coneixen, el nom de la població de procedència. I aquest, que inicialment és un nom d'identificació referencial, amb l'ús continuat, passa a ésser el cognom d'identificació en el grup.

Si apliquem el criteri del cognom toponímic per determinar l'origen o procedència (amb totes les reserves que cal), vegem que d'alguns d'aquests pobladors no s'hi pot conjecturar res mitjançant llurs cognoms. No obstant això, hi ha d'altres dels quals sí que podem esbrinar llur origen: Guerau de Rexach (Geraldus de Rexach), Bonet de Balasch (Bonetus de Balasch), Pere de Morlans (Petrus Morlani) i Domènech de Girona (Dominicus de Gironda).



Rexach o Reixac és un poblet situat prop de Montcada, a la comarca del Vallés, pertanyent a la província de Barcelona; l'any 1289 també s'hi troba documentat aquest cognom a Cocentaina. Balasc n'és un llogaret que hui a penes arriba a la dotzena de cases i està agregat al municipi de Benavent, a la província de Lleida. Gironda o Girona és la ciutat capital de la província catalana del mateix nom; aquest cognom ja s'hi troba documentat a Catí l'any 1240, a Xàtiva en 1248 i també apareix a Cocentaina en 1269. Per últim, el cognom de Petrus Morlani o Pere de Morlans, fa referència a la ciutat del mateix nom situada a l'Occitània, al suroest de França, al nord del país basc-francés i que fou l'antiga capital de la comarca del Bearne. A una data tan primerenca com la de 1215 ja apareix aquest cognom a la ciutat aragonesa de Jaca i, anys més tard, concretament a 1248, també el trobem a Xàtiva.

Altre cognom del qual també podem aclarir quelcom és Dezroger. Es tracta d'una forma catalana integrada per la preposició /DE/ i l'article “salat” /ES-SA/, derivat del llatí “ipse/ipsa”, el qual hui en dia encara perdura al mallorquí, però que n'és típica de l'Empordà i de les comarques rosselloneses veïnes del Llenguadoc; quant a Roger, és tracta, efectivament, d'un nom propi, tractant-se, doncs, d'un patronímic.

La resta de cognoms són Guerau (o Gerard), el qual és un patronímic molt estés per terres catalanes i valencianes; Raig (mot català equivalent al castellà “rayo”), el qual també s'hi troba com cognom a la ciutat de València en una data tan tardana com la de 1354 i, en darrer lloc, Benuces, el qual podria tractar-se del plural deformat de “Banús”, derivat del nom celta llatinitzat “Bonucius”. El cognom Benuces l'hi trobem a Palma de Gandia en 1273 i a Alcalà de Xivert (Baix Maestrat) l'any 1379.

Com podem veure, dels cinc cognoms que corresponen a nou pobladors dels quals podem arriscar-se a tractar d'identificar llur origen geogràfic, u és ultrapirinenc; altres tres procedirien de cadascuna de les tres províncies catalanes del nord (Girona, Lleida i Barcelona). El cinqué cognom, bé podria ésser de l'Empordà (al nord de la província de Girona), o bé del Llenguadoc, al sud-est de França, lloc d'on precedien la major part dels repobladors no hispans, perquè eren terres més o menys subjectes a la influència política de la Corona d'Aragó, la qual sempre fou per ells un aliat contra els intents d'annexió dels francesos. Però, si bé Pere II perdé la vida a la batalla de Muret l'any 1212, en defensa dels seus subdits occitans, el seu fill Jaume I s'adaptà a les exigències de l'Església Romana i va renunciar gradualment als seus drets nord-pirinencs pel tractat de Corbeil amb Sant Lluís, rei de França, en 1258. En cinquanta anys els francesos s'apoderaren de tot l'Occitània.

Amb totes aquestes procedències, podem deduir la gran diversificació de l'origen de la gent qua va venir a repoblar l'alqueria de Beniarrés en aquesta època i ens dóna una idea de les corrents migratòries d'aquell moment del repoblament valencià. Una majoria absoluta corresponen a noms de pobles catalans o d'arrel catalana. Només un, Pere de Morlans, porta un antrotopònim corresponent a una població de fóra de la península. Podem assenyalar, com a contrast, que no hi ha un sol cognom el qual porte un topònim corresponent a pobles de Castella, de Navarra o d'Aragó. Fins en el cas en què el cognom n'és un nom propi utilitzat com a tal, no cal analitzar molt per constatar com aquests cognoms corresponen lingüísticament al valencià, no al castellà, tot i que el document de la carta de poblament està escrit en llatí. Tot indica clarament que aquelles primeres famílies de llauradors repobladors vingueren quasi totes elles de Catalunya.

Tampoc se'ns diu res quant a llur classe social. La manca absoluta de documentació per reconstruir les migracions d'aquesta època, no deixa cap altra opció que teoritzar tocant a les circumstàncies d'aquests grups migratoris: es tractaria dels fills menors (els coneguts com fadristerns) els quals no hi podien accedir al patrimoni patern, per imperar el sistema d'herència del “hereu” (el “mayorazgo” castellà) en el qual el fill major heretava totes les possessions familiars; junt a ells, també hi hauria altres components socials, com criminals els quals defugien la justícia, camperols sense terres, rodamons i gent sense cap ocupació, molts d'ells al límit de la delinqüència, els quals s'agrupaven en quadrilles (el que els documents en llatí anomenen “socii”) dirigides per un guerrer més especialitzat, el qual sense pertànyer a la noblesa, havia fet de les armes la seua professió i que baixaven a les terres valencianes acabades de conquerir, estimulats per la possibilitat d'obtenir botí i terres.

Però junt a aquests, també era significativa l'existència de camperols de classe mitjana, ço és, aquells que en llurs llocs d'origen ja posseïen terres esdevenint colons. En teoria, estaven en millors condicions que no pas els altres, perquè el fet de comptar amb un patrimoni i, sobre tot, els beneficis de la seua venda, els podia ajudar decisivament a organitzar la seua marxa i a sostenir-se ells i llurs famílies els primers anys. Els nous pobladors havien de tenir garantitzat un patrimoni sensiblement superior al de les seues terres d'origen i, a més a més, una pressió fiscal menor, car posar en ple rendiment una nova explotació requeria temps i mitjans, i no deixava de comportar riscs.

Tot això ens podria induir a pensar en la similitud social de tots els repobladors: es tractaria, doncs, de persones de condició humil, a la recerca d'un futur millor que el que tenien a llurs llocs de procedència i que se sentien atretes per la promesa de grans extensions de terres i dels guanys que en podien traure d'elles.

Rafael Aura Calbo - Revista Fent Poble

1 comentari:

Anònim ha dit...

Benvolguts conciutadans,

Us felicito per aquest complet i interessant portal. En especial pel seu vessant històric; ja ho diuen alguns: "som fills de la història", i ignorar-la és perdre una part de si mateix...

Des de Girona ja teniu un publicista més.

Lleonard