Acabada aquesta part, diguem-ne preliminar, es passa ja directament a establir els termes del contracte. Ramon de Riusec dóna a cada poblador una casa perquè facen residència permanent al poble i açò ho fa per dos motius no gens desinteressats: Primer, perquè d'aquesta manera s'assegurava la perfecta conservació de les cases per un futur i, en segon lloc, perquè al senyor l'interessava que els pobladors fixaren arrels definitives al lloc atorgat, assegurant-se d'aquesta manera els ingressos que les rendes li proporcionaven de manera regular.
No tenim cap descripció de com eren les cases, però basant-se en documents d’època posterior, ens podem fer una idea. La grandària d’elles va haver d’ésser de reduïdes dimensions car els sarraïns vivien i s’adaptaven a un hàbitat més precari que no pas els cristians. Una porta d’entrada i un parell de finestrons serien totes les obertures de la vivenda cap a l’exterior. Quant a l’interior, seria un model molt elemental, amb una entrada la qual donava lloc, a dreta o esquerra, a una estança que servia de dormitori, amb una arca per guardar la dot; la segona “nevà” estava reservada a la cuina; tot seguit venia un corral i la quadra
destinada als animals i a les eines del camp. Les collites (cereals, oli, vi, etc.) s’emmagatzemaven a la part superior de les cases, a la cambra, la qual també era habitualment utilitzada com dormitori pels fills.
El pou, en una època caracteritzada per la manca d’aigua corrent i on les fonts o el riu podien estar prou allunyades, era quasi imprescindible a l’interior d’un habitacle i sovint s’ubicava a l’entrada de la casa, davant del dormitori. Obrir noves portes o finestres, o fins i tot partir una casa en dos, eren accions vedades, sense el permís del senyor, el qual sols el concedia després d’haver rebut les taxes corresponents. En cas de partició d’una casa sempre es procurava que el pou fora mitger per a les dues cases. El mobiliari, elemental i senzill, es limitava a unes cadires de boga o espart, llits, una taula i alguna arca per guardar roba i algun objecte valuós, cas d’haver-ne.
Ramon de Riusec es reserva per a ell i la seua família la ja abans esmentada torre de Beniarrés, les cases que hi havia als seus voltants, una jovada de vinya de secà i, a més, l'alfòndec. Ací hem de fer algun comentari. A l'especificar que el senyor es queda amb les cases del voltant de la torre, indirectament se'ns dóna dues dades: Primera, que la torre devia estar ubicada al mateix centre del recinte urbà i, segona, que les famílies musulmanes que habitaren amb anterioritat el poble eren superior a deu, ja que, després de la repartició, encara sobren cases pel senyor; dissortadament el document no indica quantes.
La jovada era un jornal de terra llaurada, és a dir, la quantitat de terra que una parella o jou de bous podia llaurar teòricament en un dia. Equivalia a tres hectàrees o trenta-sis fanecades. Pel que respecta a l'alfòndec, es tractava d'una barreja de taverna, mercat, fonda, estable i magatzem, que en poblacions grans podia tenir encara més serveis, on els mercaders i viatgers, amb llurs cavalleries i atzembles podien menjar i beure, descansar i fer nit. Sovint era un recinte emmurallat amb un edifici on la part baixa acollia els animals i l'equipatge mentres que els hostes descansaven o dormien al pis de dalt. Amb el temps, aquest terme també va passar a significar el lloc de mercat, per la tendència
de la gent a vendre els seus productes i instal·lar els punts de venda en un lloc el qual era al mateix temps lloc de pas i parada de molts viatgers. Era, doncs, una font d'ingressos molt important, d'ahí que fos lògic que se la reservaren els senyors.
També donava a cadascú d'ells una fanecada de terra de regadiu, les cases i l'horta eren lliures d'impostos. A primera vista estranya l'escassa extensió d'horta que rep cada poblador, però cal tenir en compte que en aquesta època Beniarrés gaudia de molt poca superfície de terreny de reg, puix aquesta es concentraria en la petita partida de “Les Portelles”, hui engolides pel pantà; o bé en xicotets horts que aprofitaven les aigües de certes fonts, les quals eren arreplegades en basses. Hem de recordar que les actuals hortes de Beniarrés, pertanyien en aquesta data al terme de Benillup, mentre que les hortes dels “Plans” eren del terme de l'alqueria de Benitàixer. El fet que estigueren exemptes de tribut, ens dóna idea de les reduïdes dimensions del regadiu, al mateix temps que ens fa palesa que la seua finalitat no era cap altra que la de fornir de verdures i fruïts la taula familiar de cada casa.
Al no especificar-se l'extensió dels lots de terra que correspon a cada poblador, ni l'extensió total de les terres a repartir, cal suposar que les terres que havien estat conreades pels antics habitants musulmans serien suficients per satisfer les necessitats alimentàries dels nouvinguts repobladors cristians i, en els primers anys no caldria rompre noves terres. De fet, el document parla d'horts i séquies, amb la qual cosa es demostra que els anteriors habitants musulmans tenien organitzat, per descomptat d'una manera molt senzilla donades les característiques del terreny, un xicotet i rudimentari sistema de regatge. Malgrat aquest silenci documental, hem d’assenyalar que l'extensió mínima perquè podera viure una família en aquesta època, rau al voltant de les tres o quatre jovades (9-12 hectàrees, ço és, entre 108 i 144 fanecades).
Molt sovint (no és el cas de Beniarrés), el rei nomenava uns funcionaris encarregats d’amidar les terres i fer-ne els lots a repartir entre els colons. Aquests funcionaris rebien el nom de soguejadors car llur tasca consistia en soguejar, ço és, repartir o atermenar, el més equitativament possible, les terres abandonades per la població musulmana en un nou establiment, tot ajudant-se d’una soga, d’ahí llur nom. Si les terres a repartir estaven en una zona erma o per rompre, aleshores, les parcel·les es distribuïen per sorteig, rebent el nom de sorts, mot el qual s’ha conservat en alguns pobles de la nostra rodalia, com nom de partida de terme municipal.
A la carta pobla també s'estableix la lliure cessió als repobladors de tots els recursos naturals del terme: aigües, herbes, farratges, llenya, pedres, cacera, etc., la qual cosa era un avantatge, ja que en altres llocs el senyor cobrava unes taxes per permetre que el colon se n’apropiara lliurement d’aquests recursos de la natura, especialment farratge pel bestiar, pedra per la construcció o per margenar, la cacera que era una activitat rest
ringida als senyors i una activitat complementària per abastir la taula del camperol, però sobre tot, la recollida de llenya era una tasca molt important a aquesta època per ésser imprescindible en la seua doble funció d’escalfar la gent de casa i de servir de combustible per cuinar. Fins a tal punt era preada la llenya, que estava absolutament prohibit arrancar qualsevol arbre sense la corresponent llicència del senyor i, quan de vegades se’ls concedia aquesta, la llenya grossa (els troncs) sempre li pertocava al senyor, mentre que la llenya prima restava en propietat del llaurador.
Una altra exempció la constituïen les entrades i les eixides (“introitibus, exitibus”). Es tracta de l’obligatorietat de pagar una entrada per poder residir a un lloc o una eixida pel dret d’anar-se’n. Els pobladors de Beniarrés estaven lliurats de pagar ambdós impostos, situació de la qual no gaudien els habitants musulmans de les altres poblacions de la vall, a les quals se’ls exigia de manera estricta i rigorosa. Així, quan la vall de Perputxent va passar a mans de l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem el 1316, Frei Martí Pérez d’Oros, castellà d’Emposta dels hospitalers, va establir una nova carta de poblament a les seixanta famílies sarraïnes que habitaven les alqueries de la vall: 24 a L’Orxa, 18 a Benillup, 12 a Canèssia i 6 a Benitàric (o Benitàixer). Puix bé, entre d’altres impostos, va fixar que cadascun dels caps de família desembutxacara la quantitat de 10 sous (l’equivalent a 5 jornals) en concepte d’entrada, tot i que aquests camperols musulmans eren nats i portaven vivint tota la vida a les esmentades alqueries de la vall, deixant palés un cas clar d’abús de poder per part del senyor front a la classe social més explotada i espremuda.
El document ometeix tota referència a la situació dels monopolis més clàssics, com ho eren el forn i el molí. Aquests eren a l'època una font molt important d'ingressos, doncs tots els pobladors estaven obligats a utilitzar-los i a pagar la taxa corresponent. En el cas concret del forn es pagava un impost, el “fornatge”, equivalent a un pà de cada 20 (un 5%) que es coïen al forn, a banda de pagar al forner. Quant al dret de mòlta, estava establert en 1/16 (una setzena part equival aproximadament a un poc més del 6%) de la quantitat de gra molt, de la qual el senyor se’n quedava una meitat.
Resulta incomprensible que aquests monopolis no apareguen en la carta pobla, malgrat que tenim constància de la seua existència. De fet en el document de compra-venda de l'alqueria de Beniarrés per part de Ramon de Riusec a Na Teresa i als seus fills, s'especifica clarament l'existència de forns i molins (“furnos...molendinis”). Ni tan sols el fet que estigueren en desús explicaria aquesta manca de refe
rència, donat que en un futur podrien tornar-se a posar en funcionament, davant les necessitats reals de la població per tenir aquests serveis. El fet que no hi siguen anomenats al document no significa que no estigueren en mans senyorials, ja que un poble sols té franquícia d'un monopoli quan posseeix el document que ho demostra.
Fins ací, les concessions atorgades pel senyor, Ramon de Riusec. Vegem ara les contraprestacions que li devien fer els nous pobladors.
En primer lloc, devien lliurar al senyor allò que el document anomena “tascha”, que era un cens o impost que es pagava per les terres. La carta pobla no detalla el seu percentatge i es limita a assenyalar que s'ha de donar com era costum al reste del Regne de València, on solia representar una onzena part de la collita de secà (ja que el regadiu, com ja hem comentat abans, estava exempt de qualsevol impost), cosa que afectava tots el fruits, blat trillat i net en l'era, raïm, olives, figues seques i preparades, ametles i qualsevol altre fruit o collita dels quals fora costum pagar aquest cens.
El delme i les primícies havien de pagar-les íntegrament a l'Església. El primer equivalia a la desena part de tots els guanys, personals, comercials, industrials, ramaders i agrícoles. Afectava conceptes tan diversos com la pesca, la mineria, els ramats, els molins, els forns i els productes agrícoles. Sovint es pagava el delme més d'una vegada pel mateix producte, cas del blat, el qual estava gravat amb el delme quan era gra a la collita, quan es molia en farina al molí i quan es coïa com a pà al forn. A aquest impost sols estaven subjectes els cristians, encara que els musulmans i els jueus estaven també obligats al seu pagament d'aquelles terres o indústries que hagueren comprat als cristians, perquè d'aquesta manera no minvaren els ingressos de l'Església.
El delme es dividia en tres parts, de les quals, en teoria, un terç es reservava pel manteniment de la parròquia, el segon terç es destinava al rector i el darrer terç anava al bisbat. Però els rectors de la diòcesi de València sols rebien el delme en molt rares ocasions. Arran de les butlles papals atorgades en favor del rei Jaume I per la conquesta de València, el papat va concedir al monarca el cobrament dels delmes eclesiàstics en el seu benefici, per pagar les
despeses de la guerra. Però una vegada conquerida la ciutat i instaurada la seu episcopal valenciana, el seu titular, el prior dominicà Andreu d’Albalat elegit tercer bisbe de la diòcesi i que pertanyia a una prominent família catalana, va reclamar el rei el retorn d’aquest impost i també els senyors que havien rebut senyories i se n’havien apropiat aprofitant la situació inicial de desorganització política del nou regne. El plet entre les dues parts es va resoldre amb un pacte pel qual es va repartir l’impost: un terç pel senyor (conegut com terç delme) i dos terços pel bisbat.
Per la seua banda, les primícies representaven la trenta-novena part de les collites (un 2'5% aproximadament), abans d'extraure el delme. En la pràctica, el delme anava íntegrament al bisbat i les primícies es quedaven per a les necessitats de la parròquia i del seu titular. També, com en el cas del delme, eren pagades tan sols pels cristians i en molt rares ocasions anaven en la seua totalitat a la parròquia. Tant el rei com els diferents senyors procuraven que aquests ingressos tan importants no se'ls escaparen, cedint xicotets percentatges d'ells a les parròquies. En aquest aspecte, Beniarrés fou un cas excepcional entre els senyorius del regne de València, ja que tant el delme com les primícies anaven íntegrament a mans de l'Església.
Els mudéjars, en lloc del delme, pagaven un impost anomenat “almagram”, el qual en realitat era una substitució del delme legal musulmà (conegut amb el nom de “ushr”), el qual s'aplicava a aquelles collites regulars i previsibles de les terres de regadiu i que es determinava a partir d'unitats de càlcul proporcionals a la qualitat de la terra. L'almagram i el delme representen, doncs, dues modalitats de la mateixa contribució, amb la particularitat que l'almagram, a diferència del delme, era una taxa pagadora en moneda.
En una data tan antiga com la de 1279 (tan sols quatre anys després de l'època de la qual en parlem), ja tenim constància documental que la parròquia de Perputxent (segurament l'església estava a Beniarrés, ja que les restants alqueries de la vall tenien població musulmana) recaptava el delme, tot i que el seu muntant era dels més baixos del regne, la qual cosa no és gens d'estranyar si tenim en compte la desena escassa de famílies residents a Beniarrés i, a més a més, si recordem que ambdós impostos eclesiàstics sols els pagaven els cristians.
Des dels primers anys de la reconquesta valenciana, u dels objectius més transcendentals i prioritaris que es va marcar la Corona, juntament amb l’arquebisbat de València, fou l’organització d’una xarxa de parròquies. No es tractava d’un fet acciden
tal, sinó d’una política previsora, donat que aquest procés constituïa un element d’importància primordial per transformar una ocupació provisional en una organització definitiva. Aquest sistema parroquial esdevenia primitiu i, per descomptat, no sempre podia proporcionar clergues amb uns nivells dignes de preparació i educació per portar a terme llur missió, a causa sobre tot de la manca de personal religiós existent al nou regne, la qual cosa va induir, per una banda, la importació de religiosos procedents dels altres regnes del rei conqueridor, i, per altra banda, l’agilització de llur pròpia formació amb la finalitat que s’incorporaren el més aviat possible a les terres que s’anaven conquerint, assegurant d’aquesta manera les noves fronteres mitjançant l’establiment de colònies cristianes amb caràcter permanent.
Però inclòs en els més remots llocs, la parròquia, per molt xicoteta i pobra que fóra, estava preparada per complir la seua funció primordial: fer arribar a tots el racons del nou regne els sagraments i la litúrgia. Amb açò, la vida quotidiana de cada comunitat quedava transformada per tot un ritual de misses, processons, batejos, casaments, defuncions i tota una sèrie de cerimònies que creaven una atmòsfera de religiositat, encara que superficial i primitiva, la qual envoltava el poble i llurs habitants. Al mateix temps, la parròquia contribuïa a incrementar les relacions socials entre els diferents membres d’una mateixa població, aconseguint un major arrelament del fidel amb la seua nova terra i, en definitiva, amb la seua nova comunitat.
Naturalment, a les comunitats cristianes rurals més xicotetes i pobres i, sobre tot, a les frontereres o a aquelles l’enclavament de les quals era una espècie d’illa en mig de comunitats poblades per musulmans, l’impacte de les cerimònies podia ésser molt considerable, donat que el complex del cerimonial estava tan entrellaçat amb els detalls de la vida quotidiana que algunes de llurs manifestacions, com les benediccions dels camps, les benediccions de les collites, les processons votives en demanda de pluja, cerimònies contra plagues agrícoles, petites capelles junt els camins més transitats, etc., formaven part de la pròpia vida ciutadana, ensems que creaven una aura religiosa la qual reforçava llurs sentiments espirituals i unia els membres de la parròquia solidàriament en un grup, remarcant un model de convivència caracteritzat per la forma de vida cristiana.
El manteniment econòmic de la parròquia cristiana estava garantit. A banda de percebre el delme i la primícia (del qual ja n’hem parlat), Jaume I restava obligat a dotar les esglésies amb les propietats religioses musulmanes. D’aquesta manera, les mesquites, oratoris, cementiris i les terres o rendes les quals abans havien ajudat a sostenir les mesquites, que en la societat islàmica eren molt valuoses, passaren a mans parroquials (tot i que no sempre s’acomplia aquest precepte per part dels senyors o del mateix rei). Així doncs, la dotació habitual d’una parròquia comprenia, a banda naturalment de la pròpia església, la qual no era ni més ni menys que l’anterior edifici de la mesquita degudament adaptat a les necessitats del culte cristià, una casa per l’allotjament del rector junt amb una donació de terres, les quals eren arrendades anualment a un membre de la comunitat, a canvi d’una determinada quantitat de diners en funció de la qualitat i l’extensió de les parcel·les i tot açò contribuïa al manteniment de la parròquia i del rector.
Per altra banda i independentment d’aquests, també arribaven a mans del rector una sèrie d’ingressos de caràcter irregular, en forma de regals o obsequis amb motiu de la imposició de determinats sagraments com batejos i esposoris o per altres causes, com bones collites, curació de malalties, així com per donat
ius efectuats en certes festivitats molt solemnes del calendari cristià, com Pasqua de Resurrecció o Nadal. També bastant freqüent era llegar en testament a l’Església certes donacions en diners, en terres, en immobles, etc., les quals eren administrades pel rector. Tot això contribuïa a completar la base econòmica de la parròquia.
Existeix un inventari de caràcter eclesiàstic, anomenat “Rationes Decimarum”, en el qual es relacionen totes les parròquies del regne de València i el valor de les seues rendes. La parròquia de Perputxent recapta el 1279, en concepte de delme, la quantitat de 25 sous i 4 diners (1 sou equival a 12 diners); l'any següent, el 1280, la quantitat es redueix a 25 sous. Si aquests 25 sous fan referència a la tercera part del delme que s'emportava el bisbat, això significa que la parròquia i el rector es quedaven amb els altres dos terços, ço és, 50 sous, quantitat molt escassa per la manutenció d'un rector i per fer front a les despeses pròpies del temple, sobre tot si ho comparem amb els 360 sous anuals que venia a cobrar un soldat o un artesà, és dir, pràcticament un sou diari. Totes aquestes dades ens assabenten que l'assentament del cristianisme al sud del regne no era tan falaguera com desitjava la corona. De fet, en allò que actualment són les comarques de l'Alcoià i el Comtat, tan sols hi hi havia cinc parròquies: Perputxent, Planes, Cocentaina, Gorga i Alcoi. Segurament a causa de que tota la muntanya alacantina havia estat el centre de les revoltes d'al-Azraq i que era ací on es concentrava la major part de la població musulmana.
De totes les maneres, en aquests primers temps d’assentaments poblacionals, la parròquia no sols va ésser un factor determinant i decisiu al proporcionar uns llaços morals al seus feligresos, sinó també en la seua funció de lloc comú de reunió i vida social. L’església rural de qualsevol llogaret també aprofitava fins a cert punt com centre polític i lloc de reunió per dur a terme assemblees veïnals, independentment que els temes a tractar no tingueren res a veure estrictament amb la religió.
Altres impostos que també estaven obligats a pagar al senyor, eren els anomenats fadiga i lluïsme. El lluïsme era un cens pel qual es pagava un tant sobre el preu de compra i que s'havia de pagar quan es venien propietats immobles, sempre que el senyor no fera ús del dret de fadiga; per la seua banda, la fadiga era una opció, per part del senyor, d'adquirir els béns immobles en venda pel mateix preu del comprador (el dret de tanteig). La fadiga i el lluïsme s'aplicaven en el cas d'hipoteques, intercanvis i donacions, no es pagaven quan aquestes propietats eren transmeses en dot o per herència. Moltes poblacions el que feien era pagar una quantitat anual preestablida, a canvi que el senyor renunciara a ambdós drets. En el cas concret de Beniarrés, les cases i les hortes no estaven subjectes a la fadiga ni al lluïsme.
Així mateix, també estaven exempts, segons es reflexa al document, d'altres dos impostos, la peita i la quèstia. Per aquesta raó els repassarem amb una breu ullada. La peita era un impost directe amb caràcter anual al qual estaven subjectes tots aquells que tenien propietats, foren cristians, jueus o musulmans, el qual es calcul
ava segons la riquesa del grup, abastant un cinc per mil de les propietats. Els nobles i els clergues aviat obtingueren l'exempció d'aquest impost. Així mateix tampoc havien de pagar la questia, un cens del que se'n sap ben poc; a vegades designa qualsevol petició fiscal; altres vegades fa referència a impostos irregulars i forçosos.
Els nous pobladors podien fer el que volgueren amb les cases, terres i horts, fins i tot vendre'ls, amb dues condicions: primera, que terres i cases havien d'ésser venudes conjuntament, amb tota seguretat, per evitar que algun colon mancara de casa amb el consegüent perjudici que açò li ocasionaria a l'haver de desplaçar-se de fora del poble per venir a treballar les terres; i segona, que els compradors no podien ésser cavallers ni clergues. A primer cop d'ull sembla capriciosa aquesta darrera prohibició, però té una explicació lògica si més bé no, interessada: noblesa i clergat, degut a llur estatus social, estaven exempts de la majoria dels impostos i, per tant, això es traduïa en una minva dels ingressos senyorials. D'ahí que la carta pobla ho especificara amb molta claredat.
Fins ací, les contraprestacions econòmiques amb les quals els repobladors s'obligaven amb el senyor. Passem ara a les personals.
Ramon de Riusec no fa constar al document (per tant restarien lliurats d'ell) un servei anomenat çofra, el qual no era ni més ni menys que una prestació que afectava tant les persones com els animals de càrrega, pel qual se'ls obligava a treballar determinats dies a l'any en les propietats del senyor, bé conreant les seues terres, bé reparant sa casa o la seua residència, o fins i tot, en el proveïment d'aigua, llenya, etc. A canvi d'aquesta exempció no se’l compensava amb ninguna quantitat en diners. A les restants alqueries de la vall, habitades per moros, aquests sí que estaven obligats a servir el senyor quatre dies a l'any en concepte de çofra. Tanmateix, hi ha un passatge a la carta pobla en el qual es diu: “Conservareu per a mi el meu castell de Perputxent” (“Et teneami me et castrum meum de Perpunxen”), que tal volta es poguera interpretar com una çofra encoberta, car dona a entendre una prestació de serveis en la conservació, manteniment i reparació del castell, però sense especificar-ne la seua naturalesa ni la seua durada.
Igualment els exigia donar ajuda militar en defensa del castell de Perputxent i seguir llur senyor quan aquest fóra requerit pel rei en defensa del reialme, prestació que s'anomena dret de host i cavalcada. Els vassalls, en contraprestació a les terres rebudes del senyor, havien d'acudir a llur requesta per fins bèl·lics. La cavalcada era una acció de guerra menor, generalment una incursió de càstig o a la recerca de botí, de duració no superior a una setmana i en la qual no es podia obligar a anar més lluny del que es podia caminar en una jornada. La cavalcada, com acabem de dir, tenia com objectiu el botí, però no sols per aprovisionar la tropa o intimidar les aljames, si nò també per obtenir uns guanys afegits als de la pròpia conquesta: els guanys del saqueig i de la venda d'esclaus als quals no estaven disposats a renunciar. El botí consistirà, doncs, en l'apropiació forçada dels bens mobles dels sarraïns agredits (majoritàriament roba, aliments, diners i objectes de valor) i, sobre tot, la venda dels homes, dones i infants capturats. Perquè una cavalcada resultara satisfactòria calia fer centenars de captius, i requeria una gran capacitat de moviment, per la qual cosa eren accions destinades a la mainada reial, les ordes militars, rics homes, barons i cavallers, ço és, aquells els quals podien disposar d'un cavall; a aquests aviat s'afegiren camperols reconvertits en guerrers, molts d’ells ja per necessitat ja per l'ànsia de grans i ràpids guanys, acabarien especialitzant-se com combatents professionals i viurien exclusivament de l'obtenció de botins i de la captura de persones per la seua posterior venda com esclaus. Aquests són els anomenats almogàvers, els quals adquiriran major rellevància als regnats posteriors als de Jaume I. Llur nom deriva de l'àrab “al-mugawir” que significa “el que fa incursions de saqueig”.
La host, en canvi, no tenia límits a l'espai però sí al temps, el qual era de seixanta dies, passats els quals el senyor havia de fer-se càrrec dels queviures i del pagament d
e la soldada, essent, malgrat tot, potestatiu del vassall l'acceptació d'aquesta pròrroga. Així i tot, la host no es podia exigir més d'una vegada a l'any.
A primer cop d'ull, totes aquestes condicions poden semblar oneroses, però si les comparem amb les condicions que havien de suportar els pobladors musulmans de les restants alqueries de la vall, resulten molt més lleus. Així, front a l'onzena part de la collita que havien de pagar els cristians de Beniarrés, els musulmans de L'Orxa, Canèssia, Benillup i Benitàixer restaven obligats a entregar-ne una tercera part de les olives, la cinquena de les figues i la vuitena del raïm; les figues i el raïm d'horta pagaven també la vuitena part, quan a Beniarrés tota renda de regadiu estava exempta. Cada musulmà també quedava obligat (com ja hem comentat abans) a pagar 10 sous en concepte d'entrada, així com 2 gallines, 2 almuds de blat (un almud equival a dos quilos i mig) i 2 de panís a l'any, que es pagaven el dia de Sant Martí (11 de novembre); també es pagava pels animals que posseïen els camperols musulmans: els ruscs 2'5 diners i les cabres 1'5 diners a l'any (en aquesta època, un jornaler cobrava al dia 2 sous, és a dir, 24 diners). A banda de tot açò, estaven obligats per la çofra a treballar 4 dies a l'any en les propietats del senyor, sense dret a percebre cap retribució.
Finalment i resumint, podem apreciar la gran diferència de tracte existent entre la població cristiana i la musulmana. La primera amb una situació molt favorable i menys pressionada, amb censos més baixos i amb l'avantatge de disposar de terres i recursos francs, es a dir, sense cap gravamen, en contraposició a una població musulmana sotmesa a una major pressió i càrregues impositives, víctima d'un sistema al qual sols importava en tant en quant fora un mecanisme de producció que omplira les butxaques d'una classe social rendista.
Així doncs, l'atorgament de la carta de poblament tenia, recalquem-ho una vegada més, un clar significat de canvi històric. Es donava lloc a un nou temps amb el component de fundació jurídica d'una nova comunitat humana, tant des del punt de vista del dret com des del punt de vista polític i, a més a més, amb un caràcter evident de fundació social d'un col·lectiu amb una religió diferent, una cultura diferent i una llengua diferent. Una nova comunitat humana, de la qual som els hereus directes i els successors. I sempre procurant no oblidar mai que tot això va tenir lloc mitjançant la destrucció i el patiment d'altra gent, d'altres societats, com ara els musulmans valencians derrotats.
Com totes les noves civilitzacions les quals s'han succeït al llarg de la història, la civilització cristiana al nou regne de València sols va ésser possible sobre els enderrocs d'una altra, l'antiga civilització musulmana que fins aqueix moment hi havia romangut fidel a les velles terres valencianes.
No tenim cap descripció de com eren les cases, però basant-se en documents d’època posterior, ens podem fer una idea. La grandària d’elles va haver d’ésser de reduïdes dimensions car els sarraïns vivien i s’adaptaven a un hàbitat més precari que no pas els cristians. Una porta d’entrada i un parell de finestrons serien totes les obertures de la vivenda cap a l’exterior. Quant a l’interior, seria un model molt elemental, amb una entrada la qual donava lloc, a dreta o esquerra, a una estança que servia de dormitori, amb una arca per guardar la dot; la segona “nevà” estava reservada a la cuina; tot seguit venia un corral i la quadra
destinada als animals i a les eines del camp. Les collites (cereals, oli, vi, etc.) s’emmagatzemaven a la part superior de les cases, a la cambra, la qual també era habitualment utilitzada com dormitori pels fills.El pou, en una època caracteritzada per la manca d’aigua corrent i on les fonts o el riu podien estar prou allunyades, era quasi imprescindible a l’interior d’un habitacle i sovint s’ubicava a l’entrada de la casa, davant del dormitori. Obrir noves portes o finestres, o fins i tot partir una casa en dos, eren accions vedades, sense el permís del senyor, el qual sols el concedia després d’haver rebut les taxes corresponents. En cas de partició d’una casa sempre es procurava que el pou fora mitger per a les dues cases. El mobiliari, elemental i senzill, es limitava a unes cadires de boga o espart, llits, una taula i alguna arca per guardar roba i algun objecte valuós, cas d’haver-ne.
Ramon de Riusec es reserva per a ell i la seua família la ja abans esmentada torre de Beniarrés, les cases que hi havia als seus voltants, una jovada de vinya de secà i, a més, l'alfòndec. Ací hem de fer algun comentari. A l'especificar que el senyor es queda amb les cases del voltant de la torre, indirectament se'ns dóna dues dades: Primera, que la torre devia estar ubicada al mateix centre del recinte urbà i, segona, que les famílies musulmanes que habitaren amb anterioritat el poble eren superior a deu, ja que, després de la repartició, encara sobren cases pel senyor; dissortadament el document no indica quantes.
La jovada era un jornal de terra llaurada, és a dir, la quantitat de terra que una parella o jou de bous podia llaurar teòricament en un dia. Equivalia a tres hectàrees o trenta-sis fanecades. Pel que respecta a l'alfòndec, es tractava d'una barreja de taverna, mercat, fonda, estable i magatzem, que en poblacions grans podia tenir encara més serveis, on els mercaders i viatgers, amb llurs cavalleries i atzembles podien menjar i beure, descansar i fer nit. Sovint era un recinte emmurallat amb un edifici on la part baixa acollia els animals i l'equipatge mentres que els hostes descansaven o dormien al pis de dalt. Amb el temps, aquest terme també va passar a significar el lloc de mercat, per la tendència
de la gent a vendre els seus productes i instal·lar els punts de venda en un lloc el qual era al mateix temps lloc de pas i parada de molts viatgers. Era, doncs, una font d'ingressos molt important, d'ahí que fos lògic que se la reservaren els senyors.També donava a cadascú d'ells una fanecada de terra de regadiu, les cases i l'horta eren lliures d'impostos. A primera vista estranya l'escassa extensió d'horta que rep cada poblador, però cal tenir en compte que en aquesta època Beniarrés gaudia de molt poca superfície de terreny de reg, puix aquesta es concentraria en la petita partida de “Les Portelles”, hui engolides pel pantà; o bé en xicotets horts que aprofitaven les aigües de certes fonts, les quals eren arreplegades en basses. Hem de recordar que les actuals hortes de Beniarrés, pertanyien en aquesta data al terme de Benillup, mentre que les hortes dels “Plans” eren del terme de l'alqueria de Benitàixer. El fet que estigueren exemptes de tribut, ens dóna idea de les reduïdes dimensions del regadiu, al mateix temps que ens fa palesa que la seua finalitat no era cap altra que la de fornir de verdures i fruïts la taula familiar de cada casa.
Al no especificar-se l'extensió dels lots de terra que correspon a cada poblador, ni l'extensió total de les terres a repartir, cal suposar que les terres que havien estat conreades pels antics habitants musulmans serien suficients per satisfer les necessitats alimentàries dels nouvinguts repobladors cristians i, en els primers anys no caldria rompre noves terres. De fet, el document parla d'horts i séquies, amb la qual cosa es demostra que els anteriors habitants musulmans tenien organitzat, per descomptat d'una manera molt senzilla donades les característiques del terreny, un xicotet i rudimentari sistema de regatge. Malgrat aquest silenci documental, hem d’assenyalar que l'extensió mínima perquè podera viure una família en aquesta època, rau al voltant de les tres o quatre jovades (9-12 hectàrees, ço és, entre 108 i 144 fanecades).
Molt sovint (no és el cas de Beniarrés), el rei nomenava uns funcionaris encarregats d’amidar les terres i fer-ne els lots a repartir entre els colons. Aquests funcionaris rebien el nom de soguejadors car llur tasca consistia en soguejar, ço és, repartir o atermenar, el més equitativament possible, les terres abandonades per la població musulmana en un nou establiment, tot ajudant-se d’una soga, d’ahí llur nom. Si les terres a repartir estaven en una zona erma o per rompre, aleshores, les parcel·les es distribuïen per sorteig, rebent el nom de sorts, mot el qual s’ha conservat en alguns pobles de la nostra rodalia, com nom de partida de terme municipal.
A la carta pobla també s'estableix la lliure cessió als repobladors de tots els recursos naturals del terme: aigües, herbes, farratges, llenya, pedres, cacera, etc., la qual cosa era un avantatge, ja que en altres llocs el senyor cobrava unes taxes per permetre que el colon se n’apropiara lliurement d’aquests recursos de la natura, especialment farratge pel bestiar, pedra per la construcció o per margenar, la cacera que era una activitat rest
ringida als senyors i una activitat complementària per abastir la taula del camperol, però sobre tot, la recollida de llenya era una tasca molt important a aquesta època per ésser imprescindible en la seua doble funció d’escalfar la gent de casa i de servir de combustible per cuinar. Fins a tal punt era preada la llenya, que estava absolutament prohibit arrancar qualsevol arbre sense la corresponent llicència del senyor i, quan de vegades se’ls concedia aquesta, la llenya grossa (els troncs) sempre li pertocava al senyor, mentre que la llenya prima restava en propietat del llaurador.Una altra exempció la constituïen les entrades i les eixides (“introitibus, exitibus”). Es tracta de l’obligatorietat de pagar una entrada per poder residir a un lloc o una eixida pel dret d’anar-se’n. Els pobladors de Beniarrés estaven lliurats de pagar ambdós impostos, situació de la qual no gaudien els habitants musulmans de les altres poblacions de la vall, a les quals se’ls exigia de manera estricta i rigorosa. Així, quan la vall de Perputxent va passar a mans de l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem el 1316, Frei Martí Pérez d’Oros, castellà d’Emposta dels hospitalers, va establir una nova carta de poblament a les seixanta famílies sarraïnes que habitaven les alqueries de la vall: 24 a L’Orxa, 18 a Benillup, 12 a Canèssia i 6 a Benitàric (o Benitàixer). Puix bé, entre d’altres impostos, va fixar que cadascun dels caps de família desembutxacara la quantitat de 10 sous (l’equivalent a 5 jornals) en concepte d’entrada, tot i que aquests camperols musulmans eren nats i portaven vivint tota la vida a les esmentades alqueries de la vall, deixant palés un cas clar d’abús de poder per part del senyor front a la classe social més explotada i espremuda.
El document ometeix tota referència a la situació dels monopolis més clàssics, com ho eren el forn i el molí. Aquests eren a l'època una font molt important d'ingressos, doncs tots els pobladors estaven obligats a utilitzar-los i a pagar la taxa corresponent. En el cas concret del forn es pagava un impost, el “fornatge”, equivalent a un pà de cada 20 (un 5%) que es coïen al forn, a banda de pagar al forner. Quant al dret de mòlta, estava establert en 1/16 (una setzena part equival aproximadament a un poc més del 6%) de la quantitat de gra molt, de la qual el senyor se’n quedava una meitat.
Resulta incomprensible que aquests monopolis no apareguen en la carta pobla, malgrat que tenim constància de la seua existència. De fet en el document de compra-venda de l'alqueria de Beniarrés per part de Ramon de Riusec a Na Teresa i als seus fills, s'especifica clarament l'existència de forns i molins (“furnos...molendinis”). Ni tan sols el fet que estigueren en desús explicaria aquesta manca de refe
rència, donat que en un futur podrien tornar-se a posar en funcionament, davant les necessitats reals de la població per tenir aquests serveis. El fet que no hi siguen anomenats al document no significa que no estigueren en mans senyorials, ja que un poble sols té franquícia d'un monopoli quan posseeix el document que ho demostra.Fins ací, les concessions atorgades pel senyor, Ramon de Riusec. Vegem ara les contraprestacions que li devien fer els nous pobladors.
En primer lloc, devien lliurar al senyor allò que el document anomena “tascha”, que era un cens o impost que es pagava per les terres. La carta pobla no detalla el seu percentatge i es limita a assenyalar que s'ha de donar com era costum al reste del Regne de València, on solia representar una onzena part de la collita de secà (ja que el regadiu, com ja hem comentat abans, estava exempt de qualsevol impost), cosa que afectava tots el fruits, blat trillat i net en l'era, raïm, olives, figues seques i preparades, ametles i qualsevol altre fruit o collita dels quals fora costum pagar aquest cens.
El delme i les primícies havien de pagar-les íntegrament a l'Església. El primer equivalia a la desena part de tots els guanys, personals, comercials, industrials, ramaders i agrícoles. Afectava conceptes tan diversos com la pesca, la mineria, els ramats, els molins, els forns i els productes agrícoles. Sovint es pagava el delme més d'una vegada pel mateix producte, cas del blat, el qual estava gravat amb el delme quan era gra a la collita, quan es molia en farina al molí i quan es coïa com a pà al forn. A aquest impost sols estaven subjectes els cristians, encara que els musulmans i els jueus estaven també obligats al seu pagament d'aquelles terres o indústries que hagueren comprat als cristians, perquè d'aquesta manera no minvaren els ingressos de l'Església.
El delme es dividia en tres parts, de les quals, en teoria, un terç es reservava pel manteniment de la parròquia, el segon terç es destinava al rector i el darrer terç anava al bisbat. Però els rectors de la diòcesi de València sols rebien el delme en molt rares ocasions. Arran de les butlles papals atorgades en favor del rei Jaume I per la conquesta de València, el papat va concedir al monarca el cobrament dels delmes eclesiàstics en el seu benefici, per pagar les
despeses de la guerra. Però una vegada conquerida la ciutat i instaurada la seu episcopal valenciana, el seu titular, el prior dominicà Andreu d’Albalat elegit tercer bisbe de la diòcesi i que pertanyia a una prominent família catalana, va reclamar el rei el retorn d’aquest impost i també els senyors que havien rebut senyories i se n’havien apropiat aprofitant la situació inicial de desorganització política del nou regne. El plet entre les dues parts es va resoldre amb un pacte pel qual es va repartir l’impost: un terç pel senyor (conegut com terç delme) i dos terços pel bisbat.Per la seua banda, les primícies representaven la trenta-novena part de les collites (un 2'5% aproximadament), abans d'extraure el delme. En la pràctica, el delme anava íntegrament al bisbat i les primícies es quedaven per a les necessitats de la parròquia i del seu titular. També, com en el cas del delme, eren pagades tan sols pels cristians i en molt rares ocasions anaven en la seua totalitat a la parròquia. Tant el rei com els diferents senyors procuraven que aquests ingressos tan importants no se'ls escaparen, cedint xicotets percentatges d'ells a les parròquies. En aquest aspecte, Beniarrés fou un cas excepcional entre els senyorius del regne de València, ja que tant el delme com les primícies anaven íntegrament a mans de l'Església.
Els mudéjars, en lloc del delme, pagaven un impost anomenat “almagram”, el qual en realitat era una substitució del delme legal musulmà (conegut amb el nom de “ushr”), el qual s'aplicava a aquelles collites regulars i previsibles de les terres de regadiu i que es determinava a partir d'unitats de càlcul proporcionals a la qualitat de la terra. L'almagram i el delme representen, doncs, dues modalitats de la mateixa contribució, amb la particularitat que l'almagram, a diferència del delme, era una taxa pagadora en moneda.
En una data tan antiga com la de 1279 (tan sols quatre anys després de l'època de la qual en parlem), ja tenim constància documental que la parròquia de Perputxent (segurament l'església estava a Beniarrés, ja que les restants alqueries de la vall tenien població musulmana) recaptava el delme, tot i que el seu muntant era dels més baixos del regne, la qual cosa no és gens d'estranyar si tenim en compte la desena escassa de famílies residents a Beniarrés i, a més a més, si recordem que ambdós impostos eclesiàstics sols els pagaven els cristians.
Des dels primers anys de la reconquesta valenciana, u dels objectius més transcendentals i prioritaris que es va marcar la Corona, juntament amb l’arquebisbat de València, fou l’organització d’una xarxa de parròquies. No es tractava d’un fet acciden
tal, sinó d’una política previsora, donat que aquest procés constituïa un element d’importància primordial per transformar una ocupació provisional en una organització definitiva. Aquest sistema parroquial esdevenia primitiu i, per descomptat, no sempre podia proporcionar clergues amb uns nivells dignes de preparació i educació per portar a terme llur missió, a causa sobre tot de la manca de personal religiós existent al nou regne, la qual cosa va induir, per una banda, la importació de religiosos procedents dels altres regnes del rei conqueridor, i, per altra banda, l’agilització de llur pròpia formació amb la finalitat que s’incorporaren el més aviat possible a les terres que s’anaven conquerint, assegurant d’aquesta manera les noves fronteres mitjançant l’establiment de colònies cristianes amb caràcter permanent.Però inclòs en els més remots llocs, la parròquia, per molt xicoteta i pobra que fóra, estava preparada per complir la seua funció primordial: fer arribar a tots el racons del nou regne els sagraments i la litúrgia. Amb açò, la vida quotidiana de cada comunitat quedava transformada per tot un ritual de misses, processons, batejos, casaments, defuncions i tota una sèrie de cerimònies que creaven una atmòsfera de religiositat, encara que superficial i primitiva, la qual envoltava el poble i llurs habitants. Al mateix temps, la parròquia contribuïa a incrementar les relacions socials entre els diferents membres d’una mateixa població, aconseguint un major arrelament del fidel amb la seua nova terra i, en definitiva, amb la seua nova comunitat.
Naturalment, a les comunitats cristianes rurals més xicotetes i pobres i, sobre tot, a les frontereres o a aquelles l’enclavament de les quals era una espècie d’illa en mig de comunitats poblades per musulmans, l’impacte de les cerimònies podia ésser molt considerable, donat que el complex del cerimonial estava tan entrellaçat amb els detalls de la vida quotidiana que algunes de llurs manifestacions, com les benediccions dels camps, les benediccions de les collites, les processons votives en demanda de pluja, cerimònies contra plagues agrícoles, petites capelles junt els camins més transitats, etc., formaven part de la pròpia vida ciutadana, ensems que creaven una aura religiosa la qual reforçava llurs sentiments espirituals i unia els membres de la parròquia solidàriament en un grup, remarcant un model de convivència caracteritzat per la forma de vida cristiana.
El manteniment econòmic de la parròquia cristiana estava garantit. A banda de percebre el delme i la primícia (del qual ja n’hem parlat), Jaume I restava obligat a dotar les esglésies amb les propietats religioses musulmanes. D’aquesta manera, les mesquites, oratoris, cementiris i les terres o rendes les quals abans havien ajudat a sostenir les mesquites, que en la societat islàmica eren molt valuoses, passaren a mans parroquials (tot i que no sempre s’acomplia aquest precepte per part dels senyors o del mateix rei). Així doncs, la dotació habitual d’una parròquia comprenia, a banda naturalment de la pròpia església, la qual no era ni més ni menys que l’anterior edifici de la mesquita degudament adaptat a les necessitats del culte cristià, una casa per l’allotjament del rector junt amb una donació de terres, les quals eren arrendades anualment a un membre de la comunitat, a canvi d’una determinada quantitat de diners en funció de la qualitat i l’extensió de les parcel·les i tot açò contribuïa al manteniment de la parròquia i del rector.
Per altra banda i independentment d’aquests, també arribaven a mans del rector una sèrie d’ingressos de caràcter irregular, en forma de regals o obsequis amb motiu de la imposició de determinats sagraments com batejos i esposoris o per altres causes, com bones collites, curació de malalties, així com per donat
ius efectuats en certes festivitats molt solemnes del calendari cristià, com Pasqua de Resurrecció o Nadal. També bastant freqüent era llegar en testament a l’Església certes donacions en diners, en terres, en immobles, etc., les quals eren administrades pel rector. Tot això contribuïa a completar la base econòmica de la parròquia.Existeix un inventari de caràcter eclesiàstic, anomenat “Rationes Decimarum”, en el qual es relacionen totes les parròquies del regne de València i el valor de les seues rendes. La parròquia de Perputxent recapta el 1279, en concepte de delme, la quantitat de 25 sous i 4 diners (1 sou equival a 12 diners); l'any següent, el 1280, la quantitat es redueix a 25 sous. Si aquests 25 sous fan referència a la tercera part del delme que s'emportava el bisbat, això significa que la parròquia i el rector es quedaven amb els altres dos terços, ço és, 50 sous, quantitat molt escassa per la manutenció d'un rector i per fer front a les despeses pròpies del temple, sobre tot si ho comparem amb els 360 sous anuals que venia a cobrar un soldat o un artesà, és dir, pràcticament un sou diari. Totes aquestes dades ens assabenten que l'assentament del cristianisme al sud del regne no era tan falaguera com desitjava la corona. De fet, en allò que actualment són les comarques de l'Alcoià i el Comtat, tan sols hi hi havia cinc parròquies: Perputxent, Planes, Cocentaina, Gorga i Alcoi. Segurament a causa de que tota la muntanya alacantina havia estat el centre de les revoltes d'al-Azraq i que era ací on es concentrava la major part de la població musulmana.
De totes les maneres, en aquests primers temps d’assentaments poblacionals, la parròquia no sols va ésser un factor determinant i decisiu al proporcionar uns llaços morals al seus feligresos, sinó també en la seua funció de lloc comú de reunió i vida social. L’església rural de qualsevol llogaret també aprofitava fins a cert punt com centre polític i lloc de reunió per dur a terme assemblees veïnals, independentment que els temes a tractar no tingueren res a veure estrictament amb la religió.
Altres impostos que també estaven obligats a pagar al senyor, eren els anomenats fadiga i lluïsme. El lluïsme era un cens pel qual es pagava un tant sobre el preu de compra i que s'havia de pagar quan es venien propietats immobles, sempre que el senyor no fera ús del dret de fadiga; per la seua banda, la fadiga era una opció, per part del senyor, d'adquirir els béns immobles en venda pel mateix preu del comprador (el dret de tanteig). La fadiga i el lluïsme s'aplicaven en el cas d'hipoteques, intercanvis i donacions, no es pagaven quan aquestes propietats eren transmeses en dot o per herència. Moltes poblacions el que feien era pagar una quantitat anual preestablida, a canvi que el senyor renunciara a ambdós drets. En el cas concret de Beniarrés, les cases i les hortes no estaven subjectes a la fadiga ni al lluïsme.
Així mateix, també estaven exempts, segons es reflexa al document, d'altres dos impostos, la peita i la quèstia. Per aquesta raó els repassarem amb una breu ullada. La peita era un impost directe amb caràcter anual al qual estaven subjectes tots aquells que tenien propietats, foren cristians, jueus o musulmans, el qual es calcul
ava segons la riquesa del grup, abastant un cinc per mil de les propietats. Els nobles i els clergues aviat obtingueren l'exempció d'aquest impost. Així mateix tampoc havien de pagar la questia, un cens del que se'n sap ben poc; a vegades designa qualsevol petició fiscal; altres vegades fa referència a impostos irregulars i forçosos.Els nous pobladors podien fer el que volgueren amb les cases, terres i horts, fins i tot vendre'ls, amb dues condicions: primera, que terres i cases havien d'ésser venudes conjuntament, amb tota seguretat, per evitar que algun colon mancara de casa amb el consegüent perjudici que açò li ocasionaria a l'haver de desplaçar-se de fora del poble per venir a treballar les terres; i segona, que els compradors no podien ésser cavallers ni clergues. A primer cop d'ull sembla capriciosa aquesta darrera prohibició, però té una explicació lògica si més bé no, interessada: noblesa i clergat, degut a llur estatus social, estaven exempts de la majoria dels impostos i, per tant, això es traduïa en una minva dels ingressos senyorials. D'ahí que la carta pobla ho especificara amb molta claredat.
Fins ací, les contraprestacions econòmiques amb les quals els repobladors s'obligaven amb el senyor. Passem ara a les personals.
Ramon de Riusec no fa constar al document (per tant restarien lliurats d'ell) un servei anomenat çofra, el qual no era ni més ni menys que una prestació que afectava tant les persones com els animals de càrrega, pel qual se'ls obligava a treballar determinats dies a l'any en les propietats del senyor, bé conreant les seues terres, bé reparant sa casa o la seua residència, o fins i tot, en el proveïment d'aigua, llenya, etc. A canvi d'aquesta exempció no se’l compensava amb ninguna quantitat en diners. A les restants alqueries de la vall, habitades per moros, aquests sí que estaven obligats a servir el senyor quatre dies a l'any en concepte de çofra. Tanmateix, hi ha un passatge a la carta pobla en el qual es diu: “Conservareu per a mi el meu castell de Perputxent” (“Et teneami me et castrum meum de Perpunxen”), que tal volta es poguera interpretar com una çofra encoberta, car dona a entendre una prestació de serveis en la conservació, manteniment i reparació del castell, però sense especificar-ne la seua naturalesa ni la seua durada.
Igualment els exigia donar ajuda militar en defensa del castell de Perputxent i seguir llur senyor quan aquest fóra requerit pel rei en defensa del reialme, prestació que s'anomena dret de host i cavalcada. Els vassalls, en contraprestació a les terres rebudes del senyor, havien d'acudir a llur requesta per fins bèl·lics. La cavalcada era una acció de guerra menor, generalment una incursió de càstig o a la recerca de botí, de duració no superior a una setmana i en la qual no es podia obligar a anar més lluny del que es podia caminar en una jornada. La cavalcada, com acabem de dir, tenia com objectiu el botí, però no sols per aprovisionar la tropa o intimidar les aljames, si nò també per obtenir uns guanys afegits als de la pròpia conquesta: els guanys del saqueig i de la venda d'esclaus als quals no estaven disposats a renunciar. El botí consistirà, doncs, en l'apropiació forçada dels bens mobles dels sarraïns agredits (majoritàriament roba, aliments, diners i objectes de valor) i, sobre tot, la venda dels homes, dones i infants capturats. Perquè una cavalcada resultara satisfactòria calia fer centenars de captius, i requeria una gran capacitat de moviment, per la qual cosa eren accions destinades a la mainada reial, les ordes militars, rics homes, barons i cavallers, ço és, aquells els quals podien disposar d'un cavall; a aquests aviat s'afegiren camperols reconvertits en guerrers, molts d’ells ja per necessitat ja per l'ànsia de grans i ràpids guanys, acabarien especialitzant-se com combatents professionals i viurien exclusivament de l'obtenció de botins i de la captura de persones per la seua posterior venda com esclaus. Aquests són els anomenats almogàvers, els quals adquiriran major rellevància als regnats posteriors als de Jaume I. Llur nom deriva de l'àrab “al-mugawir” que significa “el que fa incursions de saqueig”.
La host, en canvi, no tenia límits a l'espai però sí al temps, el qual era de seixanta dies, passats els quals el senyor havia de fer-se càrrec dels queviures i del pagament d
e la soldada, essent, malgrat tot, potestatiu del vassall l'acceptació d'aquesta pròrroga. Així i tot, la host no es podia exigir més d'una vegada a l'any.A primer cop d'ull, totes aquestes condicions poden semblar oneroses, però si les comparem amb les condicions que havien de suportar els pobladors musulmans de les restants alqueries de la vall, resulten molt més lleus. Així, front a l'onzena part de la collita que havien de pagar els cristians de Beniarrés, els musulmans de L'Orxa, Canèssia, Benillup i Benitàixer restaven obligats a entregar-ne una tercera part de les olives, la cinquena de les figues i la vuitena del raïm; les figues i el raïm d'horta pagaven també la vuitena part, quan a Beniarrés tota renda de regadiu estava exempta. Cada musulmà també quedava obligat (com ja hem comentat abans) a pagar 10 sous en concepte d'entrada, així com 2 gallines, 2 almuds de blat (un almud equival a dos quilos i mig) i 2 de panís a l'any, que es pagaven el dia de Sant Martí (11 de novembre); també es pagava pels animals que posseïen els camperols musulmans: els ruscs 2'5 diners i les cabres 1'5 diners a l'any (en aquesta època, un jornaler cobrava al dia 2 sous, és a dir, 24 diners). A banda de tot açò, estaven obligats per la çofra a treballar 4 dies a l'any en les propietats del senyor, sense dret a percebre cap retribució.
Finalment i resumint, podem apreciar la gran diferència de tracte existent entre la població cristiana i la musulmana. La primera amb una situació molt favorable i menys pressionada, amb censos més baixos i amb l'avantatge de disposar de terres i recursos francs, es a dir, sense cap gravamen, en contraposició a una població musulmana sotmesa a una major pressió i càrregues impositives, víctima d'un sistema al qual sols importava en tant en quant fora un mecanisme de producció que omplira les butxaques d'una classe social rendista.
Així doncs, l'atorgament de la carta de poblament tenia, recalquem-ho una vegada més, un clar significat de canvi històric. Es donava lloc a un nou temps amb el component de fundació jurídica d'una nova comunitat humana, tant des del punt de vista del dret com des del punt de vista polític i, a més a més, amb un caràcter evident de fundació social d'un col·lectiu amb una religió diferent, una cultura diferent i una llengua diferent. Una nova comunitat humana, de la qual som els hereus directes i els successors. I sempre procurant no oblidar mai que tot això va tenir lloc mitjançant la destrucció i el patiment d'altra gent, d'altres societats, com ara els musulmans valencians derrotats.
Com totes les noves civilitzacions les quals s'han succeït al llarg de la història, la civilització cristiana al nou regne de València sols va ésser possible sobre els enderrocs d'una altra, l'antiga civilització musulmana que fins aqueix moment hi havia romangut fidel a les velles terres valencianes.
Rafael Aura Calbo - Revista Fent Poble
2 comentaris:
Fantastic post. Being a new-found blogger We are discovering a lot with these kinds of articles continue the nice efforts.
You do a great job. Please forever keep writing. Thanks a lot
Publica un comentari a l'entrada