El desastre d'Annual

El Desastre d'Annual, és el nom amb el qual és coneguda la derrota patida el juliol de 1921 per les tropes espanyoles, en la localitat d'Annual (actualment pertanyent al Marroc, pròxima a Melilla), davant de les cabiles (grups de tribus) rifenyes marroquines comandades per Abd-el-Krim.

Després dels acords hispà-francesos de 1912, s'havia establert nominalment el Protectorat espanyol sobre part del territori marroquí. Nou anys més tard, l'alt comissari espanyol, Dámaso Berenguer, residia a Ceuta, en tant que, en la part oriental, l'autoritat estava en mans del general Manuel Fernández Silvestre, comandant general de Melilla i home de confiança del propi rei Alfons XIII. Un temerari avanç de Silvestre cap al sud va desembocar en una sèrie de desastres provocats per les tropes del cap rifeny Abd-el-Krim, el símbol de les quals seria Annual.

El 21 de juliol de 1921, Silvestre es va replegar amb les seues forces a la localitat d'Annual, a uns 80 km de Melilla. La retirada va prosseguir cap aquesta última ciutat l'endemà, després de patir nombroses pèrdues humanes i de material. El conjunt de baixes causat pels marroquins s'estima en uns 14.000 homes, entre ells el propi Silvestre. La commoció pública a Espanya va ésser enorme. El denominat expedient Picasso (informe sol·licitat per les Corts i redactat pel general que li dóna nom) va tractar de buscar els vertaders culpables de la debacle, la qual cosa va obrir noves ferides. Apartat de l'Exèrcit el general Berenguer, va quedar com a tasca pendent el rescat dels presoners i l'esclariment de les definitives responsabilitats, la qual cosa va agrir les relacions entre determinats polítics i la majoria dels militars. Aqueixa polèmica va acabar per afavorir l'arribada de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera dos anys més tard.

Aquesta història, que aparentment queda molt lluny de Beniarrés i molt arrere en el temps, és reviscuda en dos articles de premsa i en dos ocasions distintes.

El primer, són uns paràgrafs de l'article de la Revista "Ánimos", núm. 45, pertanyent a l'Acció Catòlica, l'autor dels quals és Rafael Andrés Catalá, de data juliol-agost de 1948 sobre el II Centenari de la Mare de Déu de la Cova Santa, que diu el següent:

"En el año 1924, cuando la terrible guerra de África, contra la morisma, se vio clara y palpablemente cómo la Virgen de la Cueva Santa guardaba bajo su manto aquellos sus hijos de Beniarrés, cuando el reemplazo de 1922 del Regimiento de Vizcaya nº 51 fue totalmente destruido en los combates de Guadlau (África), cinco soldados de Beniarrés, algunos de ellos gravemente heridos, pidieron cantarle nuevamente las glorias a su Madre y Patrona en aquella fiesta memorable de 1924, que jamás olvidará nuestro pueblo".

El segon, anònim, més pròxim en data als fets ocorreguts, és un retall de periòdic, del qual desgraciadament falta la capçalera, la qual cosa ens impedix saber a quin periòdic pertany. Si que sabem la data: 27 de gener de 1925, i que narra una altra celebració diferent de la que al·ludeix Rafael Andrés. Aquest relata el fet incloent-ho en les festes d'agost de 1924, i el retall el narra en present havent-se realitzat el diumenge dia 18 de gener de 1925, i inclou dades més precises sobre persones i fets. Diu el següent referint-se dins de l'apartat de la regió a Beniarrés:

"Fiesta de acción de gracias. El domingo 18 del corriente celebrose con extraordinaria solemnidad una fiesta que, por su carácter y esplendor, llenó de entusiasmo a los hijos de esta Villa.

Los del reemplazo del 21 y cuotas del 22 pertenecientes a los regimientos de Vizcaya, Ceriñola y Asia, y también uno perteneciente al Cuerpo de Artilleros de Paterna, convinieron dedicar una espléndida fiesta de acción de gracias a la Santísima Virgen de la Cueva Santa, Patrona de la población, por el favor y la protección bien singulares que les ha dispensado durante su estancia en África, pues habiéndose hallado en línea de fuego, se vieron libres, a pesar de que las balas pusieron sus vidas en inminente peligro, como lo demuestran las cicatrices que cual glorioso trofeo ostentan en sus cuerpos.

De madrugada tuvo lugar la "despertá", por la banda de la localidad, que acompañó acto seguido en el rosario público solemne.

Cerca de las diez, los referidos mozos acudieron a la Misa solemne, acompañados por la misma banda, y presididos por el orador sagrado reverendo Segismundo del Real de Gandía, Capuchino, a los que se asociaron el nuevo Presbítero, don Lucas Tomás, del mismo reemplazo del 21, y algunos padres y hermanos de los anteriores.

El tema desarrollado por el orador sagrado fue probar que España siempre, a través de su historia, ha defendido la Religión y llevado la civilización a los pueblos y países por ella conquistados, ideal que persigue también en la lucha entablada en Marruecos.

Tan amplio tema sostuvo al numeroso y apiñado auditorio, que llenaba todo el templo, pendiente de sus labios por espacio de sesenta y cinco minutos.

Acto hermoso y digno de imitar fue el que todos los mayorales recibieran dentro la Misa la Sagrada Comunión.

Por la noche tuvo lugar la solemnísima procesión por la carrera de costumbre, y al llegar a la plaza de la Iglesia, desde un balcón, hizo una brevísima y calurosa despedida, en nombre de los mayorales y del pueblo, el citado Padre Segismundo.

Cantados a continuación los gozos, se dio por terminada la fiesta.

Merecen enhorabuena los entusiastas mayorales que tan buen acuerdo tomaron y tan brillantemente lo han ejecutado".

Ambdós relats, encara que distanciats al temps, ens permeten imaginar la tragèdia que van viure alguns dels nostres avantpassats en l’esmentada guerra, i la gran alegria de tornar vius a la seua terra, encara que hi ha constància que no tots van tornar.

J. Vicent Moncho i Grau